Diletant i dissonant

El conseller Joan Saura compareix al Parlament i presenta els eixos de la seva política per a aquesta legislatura. Inevitablement, ha de parlar d’allò que parla la gent, de l’onada de robatoris que, des de fa unes setmanes, omplen diaris i telenotícies. Fa el que fan tots els responsables d’Interior de tots els governs del món: aporta estadístiques sobre delictes que permeten dibuixar un escenari de normalitat i, en conseqüència, nega que hi hagi més inseguretat al país. Fa el que fan tots els responsables d’Interior de tots els governs del món: barrejar criminalitat i seguretat.

Ho entenc. Segurament, jo al seu lloc faria el mateix. Al capdavall, si tens informació de primera mà que t’assegura que l’índex de delinqüència es manté estable o fins i tot disminueix, et sents obligat a propagar-ho, a insistir-hi, a rebel·lar-te contra una opinió pública que va en sentit contrari, estimulada per l’aparat amb què els mitjans de comunicació aborden els casos més dramàtics. D’aquí se’n deriva la lògica petició d’evitar alarmismes.

Les estadístiques informen sobre la criminalitat. La seguretat, en canvi, podríem dir que és tota una altra cosa. No se sustenta en dades objectives; és essencialment una percepció. La gent se sent més o menys segura per motius ben diversos. Certament, el tractament mediàtic dels delictes hi té molt a veure, però també són determinants tots els senyals de perill que van infiltrant-se arreu (videocàmeres, guàrdies jurats a bancs i botigues, filats elèctrics i alarmes…), com ho són les pors personals (a carrers poc il·luminats, a la presència de persones amb indumentàries intimidants…) o certes idees que van amarant la nostra ment d’amenaces noves (terrorisme islàmic, bandes llatinoamericanes, tràfic d’òrgans, màfies de l’est…). I no s’hi ha de descartar la decisiva influència d’altres seguretats, com l’econòmica, l’emocional…

La sensació de seguretat ?la seguretat, de fet? no es correspon principalment amb la criminalitat sinó sobretot amb tot l’entremat de factors que conformen la confiança personal en el present i en el futur. Per això, l’error de molts responsables d’Interior de molts governs del món és centrar-se exclusivament en la criminalitat, amb l’esperança que, si fan progressos en aquest terreny, la percepció millorarà subsegüentment. Ja hi ha massa exemples que no és així, que no es dóna aquesta correlació directa.

Per aquest motiu, sembla força més raonable assumir la millora de la seguretat ?de la sensació de seguretat? com un objectiu complementari amb entitat pròpia, igualment rellevant i que reclama uns instruments específics, que es mouen molt més en el terreny dels intangibles subjectius que no pas en el de les estadístiques objectives.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!