Diletant i dissonant

Vaig encetar la lectura d?Elisa Kiseljak, de Lolita Bosch, induït per les crítiques favorables, per la salutació de l?obra com un aire nou a la literatura catalana. De vegades, llegir una obra molt recomanada és contraproduent perquè eleves massa el llistó de les teves expectatives.

L?he trobada una obra agosarada, refrescant dins del nostre esquifit panorama literari.  Conté fragments excepcionalment ben resolts; per exemple, quan s?aproxima lentament a un desenllaç que ja coneixem, aconseguint que es creï igualment una atmosfera tensa, expectant, de l?adveniment.

Elisa Kiseljak és una troballa, un personatge polièdric, que oculta ?fins i tot a ella mateixa? facetes crítiques de la seva personalitat. Va patir un trauma infantil que ignora en la seva quotidianitat perquè no el recorda, perquè el seu cervell el guarda a un racó recòndit. Tanmateix, el dolor va fent via sense que ella ho adverteixi, fins que un dia aflora inesperadament i li trastoca la vida.

Queda la sensació que l?autora ha sabut idear una trama rica de possibilitats, que podrà donar més de si perquè aquest relat no esgota totes les derivacions que s?hi intueixen. Elisa Kiseljak és un pot de confitura tot just encetat. A mi, aquestes històries amb serrells ?amb camins inexplorats que el mateix lector pot transitar lliurement? són les que més m?atreuen. No minven la consistència de la narració i, alhora, obren portes a la imaginació.

Tanmateix, m?ha destarotat la part central. Confesso que ho motiva un prejudici meu. En aquesta part, l?autora vol presentar-nos un monòleg intern de la protagonista, inquietant i dramàtic en molts moments, i opta per fer-ho amb un text sense signes de puntuació (en realitat, amb uns pocs que semblen mig perduts a la deriva en aquesta immensa mar de paraules). La tècnica l?han aplicada molts altres autors abans, alguns amb Premi Nobel inclòs. Jo, en canvi, discrepo d?aquesta tria estilística.

No la comparteixo perquè estic convençut que no és fidedigna. Certament, molta gent, quan escriu, no sap col·locar adequadament els signes de puntuació. Conec titulats universitaris que encara pensen que la funció de la coma és separar el subjecte del predicat! Per això, s?arriba a la falsa conclusió que els signes de puntuació són propis de les persones formades quan s?expliquen en un context formal i que, per tant, convé prescindir-ne si es vol reflectir els pensaments íntims. No hi estic d?acord.

És veritat que les normes de puntuació gràfica poden ser difícils d?aprendre o retenir per molta gent. No obstant això, tothom aplica amb finor la puntuació mental. Amb puntuació mental, em refereixo a aquelles pauses i a aquelles inflexions que fa servir meticulosament la nostra veu interior en desplegar el seu discurs.

Molta gent pot fallar a l?hora de puntar i comar els textos escrits, però no s?equivoca a l?hora de fer-ho amb els seus pensaments. Per això, suprimir-ne els signes que grafien la implícita i natural puntuació mental d?una reflexió interna és, al meu humil entendre, un error de transcripció.

Pensem amb molta més correcció que no pas parlem i moltíssima més que no pas escrivim. I, sens subte, l?Elisa Kiseljak que ens regala aquesta atractiva obra deu puntuar els seus pensaments la mar de bé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!