Diletant i dissonant

Aquest dijous, quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre, no vaig apagar els llums. De fet, era al carrer i, per tant, m’era tècnicament impossible. Tanmateix, si hagués estat a casa o al despatx, tampoc no ho hauria fet.

No és que passi del canvi climàtic. De fet, aquí mateix n’he parlat diverses vegades. I el que té més mèrit ?si em perdoneu la presumpció? és que ja en parlava fa 15 anys, en general davant auditoris en què dominava un amable escepticisme.

No hauria apagat els llums com a acte de protesta contra aquest acte de protesta.

La primera notícia que en vaig tenir fou un correu electrònic en què se’m proposava que apagués els llums amb aquesta explicació (ho copio tal com ho vaig rebre, sense corregir-ne les faltes):

És mitjançant aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força i podem fer alguna cosa per demostrar als cabronassos que tenen el poder, que seguim sent nosaltres els soberants del sistema, i no uns passius titelles que poden fer anar al seu gust.

Un argument així és suficient per a apagar el meu interès i la meva solidaritat. No obstant això, vaig acudir a les fonts, a la convocatòria original de l’Alliance pour la Planète. I vaig constatar que era una convocatòria en estricta clau francesa, destinada a convèncer els candidats presidencials que han d’incorporar el canvi climàtic a la seva agenda.

Què hi pinto jo en una iniciativa que pot tenir el seu interès i la seva justificació a França tal com ha estat plantejada? Fer seguidisme per a tenir una oportunitat més per a criticar aquests cabronassos que tenen el poder?

De fet, si hagués tingut algun dubte, el va acabar de dissipar un diari gratuït que dedicava la seva portada al tema, amb unes lletres immenses que demanaven que s’apaguessin els llums contra la passivitat dels polítics.

Jo no necessito els polítics per a abaixar el termòstat de la calefacció o apujar el de l’aire condicionat. No els necessito per a usar bombetes de baix consum, apagar els aparells electrònics completament sense deixar-ne encès el pilot vermell o evitar la il·luminació ornamental de tants jardins i terrasses. No els necessito per a aïllar bé les finestres, aprofitar la llum i la ventilació naturals, fer servir persianes o tendals per a crear ombres o mantenir els electrodomèstics en un bon estat perquè no consumeixin més del compte. O comprar-los de màxima eficiència energètica encara que costin uns calerons més.

No els necessito per a agafar el transport públic o per a anar a peu o amb bicicleta a llocs que tinc a prop. No els necessito per a comprar un cotxe adequat a les meves necessitats, per a conduir de manera ecològica o per a usar biocombustibles.

No els necessito per a instal·lar plaques solars a casa meva? No els necessito per a tantes coses que representen un malbaratament d’energia i, en conseqüència, emissions inútils de CO₂. Que puc evitar jo directament, personalment, sense dependre dels polítics. I, si tenim en compte, que el 30% del consum energètic del país és domèstic (el funcionament de les llars i la mobilitat personal), les possibilitats de combatre el canvi climàtic des de les accions individuals és considerable. No podem despatxar-ho com si fos un aspecte marginal o complementari.

I deixo de banda que una part significativa de l’altre 70% està lligada a la fabricació i la distribució de mercaderies que nosaltres comprem i que, per tant, també podríem condicionar com a consumidors.

Tot això, jo encara no ho faig prou bé. Per aquest motiu, no he apagat els llums. Abans d’afegir-me a corre-cuita a una iniciativa francesa amb lògica interna d’aquell país, transformada aquí en una fàcil crítica a la passivitat dels polítics, prefereixo tenir la consciència tranquil·la i estar segur que jo ja compleixo amb la meva part.

No dic que els polítics no tinguin responsabilitats en aquesta matèria. I, com a ciutadà, estic disposat a exigir-les, però no vull caure en el parany de transferir-los la responsabilitat absoluta de tot. No vull contribuir a aquesta perillosa idea que, protestant cinc minuts un dia, ja hem complert perquè la solució està a les mans dels polítics i que, si ells actuen com cal, el canvi climàtic es dissoldrà com un terròs de sucre.

De fet, m’oposo a qualsevol forma de societat que cregui que els polítics han de resoldre tots els problemes i que, si alguna cosa no funciona, és culpa d’ells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!