Diletant i dissonant

O l’anarquia porta ha estar sotmés l’autocontrol intel.ligent?,  … d’altres interesos. O al descontrol total.

En resposta al comentari original i també a l’aportació del germà Max. Personalment estic d’acord amb totes dues, amb alguns matissos que van en la línia del tipus d’intel.ligència que estem valorant.

Els intel.ligents emocionals saben que tal cosa com l’autocontrol no existeix en un 100%, que som humans i com a tals tenim respostes quasi fisiològiques als estímuls que ens arriben. Altra cosa és ser capaços de gestionar el que segueix a l’emoció, és a dir, el sentiment. Aquí si que estic en desacord amb en Pere, i crec que si has aconseguit madurar aquest aspecte, amb el temps, la pràctica pacient i la perseverància, pots tenir un cert grau de certesa que, després de superar el tràngol inicial (el que he descrit abans com el fisiològic) seràs capaç de dominar l’experiència.

Per altra banda, els intel.ligents que jo anomeno "acadèmics" que no han cultivat l’intel.ligència emocional (i en base a la meva experiència només, i per tan no ho exposo com a veritat universal sinó només com a meva), solen pecar d’un excessiu narcisisme i d’un ego dilatat. Venen una imatge que els serveix de màscara i que, en la majoria dels casos, no és altra cosa que una armadura que amaga la seva notable debilitat. Aquests són els que podrien creure falsament, i no només creure sinó estar convençuts, que "controlen".

De nou, els de la darrera categoria, mai acceptaran que s’han equivocat i malgrat tot seguira afirmant que "tot va bé", que ho tenen "controlat"; mentre que els de la primera categoria, sense tanta prepotència, seran capaços de fer-ho, en la mesura descrita anteriorment, o si no és així, seran prou valents i humils per reconèixer-ho.