Diletant i dissonant

Les coincidències inesperades formen part de la nostra quotidianitat. Per exemple, acabo de llegir que el 6 de febrer de l’any 46 aC va tenir lloc la batalla de Thapsus. En aquest antic port nord-africà, les tropes de Juli Cèsar van donar el cop definitiu als últims partidaris del difunt Pompeu. La coincidència és que el mateix dia, però uns dos mil anys més tard, jo veia casualment l’episodi de Roma, la sèrie televisiva de l’HBO, que tracta aquest episodi històric.

L’obra ha estat assessorada per historiadors, però no sé fins a quin punt alguns detalls que sustenten la trama tenen un fonament real o són fruit de la imaginació dels guionistes. De totes maneres, si no és veraç, almenys és versemblant. I, a partir d’aquesta versemblança, la sèrie ens mostra implícitament un parell de factors crítics que em sembla interessant de subratllar.

Un és la importància del caos. Caos en el sentit que li dóna la Caòtica, la disciplina que aborda els fenòmens complexos. S’observa a la sèrie com ridícules accions individuals –des d’actuacions impremeditades a relliscades involuntàries– desencadenen una seqüència d’esdeveniments que acaben tenint magnitud històrica. L’efecte papallona, ara tan de moda.

El segon factor destacable és el joc tàctic construït sobre informació imprecisa o incompleta, de manera que la jugada pròpia es basa més en la intuïció o en la interpretació especulativa del moviment de l’altre que no pas en un coneixement adequat i comprensiu de la situació. La desfeta de Pompeu és fruit, essencialment, de les seves pèssimes decisions, conseqüència d’haver-se fet una composició de lloc amb greus errors d’apreciació. No només la informació era dolenta, sinó que l’entorn decisional era deficient. Ho era per les premisses (diguem-ne ideològiques) que havia d’acatar sense qüestionar, ho era per la influència esbiaixada dels seus consellers –cadascun pensant més en la prevalença de la seva posició que en l’interès del grup– i ho era perquè confiava que la glòria passada sostenia la glòria futura.

Reconec que extrec aquestes conclusions d’una sèrie televisiva i que, com a tal, deu tenir una elevada proporció de ficció. Tanmateix, com he dit abans, el seu guió és versemblant. I ho és perquè aquests factors s’han repetit en moltes altres ocasions i continuen vigents a la política d’avui, a totes les escales. El desastre de la guerra de l’Iraq, per exemple, s’ha degut a una successió de decisions equivocades per culpa d’informació parcial i, sobretot, per un entorn decisional ideològicament contaminat.

En definitiva, la història que vivim també està afectada per la importància del caos i per la imperfecció dels entorns decisionals. Són dos factors que els seus protagonistes haurien de saber comprendre, copsar i administrar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!