Diletant i dissonant

El grup parlamentari de CiU demana que hi hagi un debat profund sobre el model energètic espanyol i, en concret, sobre el paper que hi ha de jugar l’energia nuclear. Sens dubte, és una bona iniciativa. Sobre l’energia, portem massa temps aplicant la política de l’apedaçament, sense entrar a fons en la qüestió essencial: quin model energètic volem i podem tenir.

En aquesta matèria, els governs ?de l’Estat, de la Generalitat? han de prendre la iniciativa, però és molt perillós que el resultat sigui un pla governamental. Caldria una estratègia bàsica amb uns punts essencials, de model, que tinguessin un consens ampli, tant polític com social, i que fos en el marc d’aquest model que els governs elaboressin posteriorment els seus plans energètics.

Què hem de fer amb l’energia nuclear? Tancar les centrals existents? Allargar-ne la vida mentre se’ls busca alternativa? Mentre se’n fan de noves? No és un debat fàcil, però és necessari. I ajornar-lo cap al futur, com s’està fent, només mena a reduir el marge de maniobra i el temps disponible de reacció. Les decisions sobre l’energia no són mai ni de ràpida adopció ni, sobretot, de ràpida aplicació. Per això, defugir segons quins temes per ser incòmodes és un mal plantejament polític.

Hem de reconèixer que aquests debats tenen alguns perills. Un és l’existència de posicions apriorístiques, que portin a confrontacions més estètiques que de continguts, amb actituds numantines per part dels participants.

Un altre és la sobresimplificació del debat. En aquest sentit, els partidaris de l’energia nuclear s’aferren els últims temps a dos grans arguments favorables: que aquesta font d’energia no contribueix al canvi climàtic i que pot ajudar a reduir l’elevada dependència exterior respecte del petroli i del gas natural, que ens obliguen a viure uns vaivens de preus ocasionats per les múltiples crisis que afecten els països productors i a assumir unes garanties de subministrament cada vegada més fràgils.

En relació al canvi climàtic, l’afirmació és, en essència, correcta. De fet, un dels personatges més respectats en el món de l’ambientalisme ?James Lovelock, el pare de la hipòtesi Gaia? ha defensat obertament l’opció nuclear per aquest motiu. En canvi, vincular l’energia nuclear amb una major independència energètica és qüestionable per almenys tres motius:

Primer. Les centrals necessiten combustible nuclear i s’ha d’importar. És cert que la majoria d’explotacions d’urani estan en països més estables i fiables (la meitat de la producció mundial se la reparteixen a parts quasi iguals entre Austràlia i Canadà), però no deixen de ser importacions. A més, els preus han augmentat molt els últims anys en anunciar-se’n una demanda superior per la nova onada de centrals nuclears que es volen construir a alguns països europeus, a la Xina, als Estats Units?

Segon. La tecnologia de les centrals nuclears és forana. Són altres països, com França, els Estats Units, el Regne Unit? que han continuat impulsant programes de recerca en aquest terreny i on s’estan desenvolupant els prototips de nova generació. Per tant, també hi hauria una forta dependència tecnològica exterior.

Tercer. No tenim prou personal format en aquesta matèria per a atendre un procés d’intensa expansió nuclear. I, sobretot, no tenim a punt les capacitats necessàries per a formar-lo. Certament, aquest seria el punt més fàcil de resoldre, perquè formar-se a l’estranger tampoc no és una greu forma de dependència, però això no treu que sigui un altre factor a tenir en compte.

En definitiva, benvinguda qualsevol iniciativa que impulsi un debat serè i aprofundit sobre el model energètic, a condició que acabi essent així: serè i aprofundit, és a dir, amb informació sòlida i contrastada, d’una banda, i amb permeabilitat a arguments i propostes, de l’altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!