La Xina està fent una gran inversió al Paquistan. El corredor econòmic que ha de connectar les regions interiors xineses amb el port de Gwadar a la mar d’Aràbia comporta un desemborsament de prop de 50.000 milions de dòlars. Als xinesos els interessa obrir-se una nova via d’accés a les rutes marítimes internacionals, més pròxima als mercats europeus i de l’Orient Mitjà. Als paquistanesos, els convé beneficiar-se del desenvolupament econòmic que arrossegarà el corredor i jugar un rol més central en el transport de mercaderies de la regió.[1]
L’Índia, rival econòmic de la Xina i polític del Paquistan, ha optat per promoure un corredor alternatiu, des del port iraní de Chabahar cap a Delaram, a l’Afganistan. La jugada és inicialment més modesta, d’uns 500 milions de dòlars, però molt significativa geopolíticament.[2]
Aquests moviments ens queden lluny, però il·lustren bé un fenomen que ens és molt pròxim: el futur de l’economia global està cada vegada més lligat als corredors econòmics –tant els terrestres com els marítims.
Nosaltres, els terrestres ja els tenim: un de majúscul –el Corredor Mediterrani– i un de menor però gens menystenible –el Corredor de l’Ebre. La nostra activitat empresarial hi recolza, sobretot en el primer pel que fa a importacions i exportacions. També és un element d’atracció d’inversions estrangeres que hi veuen una bona localització de plataformes d’accés a la regió euromediterrània occidental. I, a través dels ports, un magnífic node de connexió amb les rutes marítimes.
No ens cal, doncs, crear grans eixos nous; en tenim prou amb reforçar intel·ligentment els existents. Hi ha moltes accions que cal fer i que s’estan fent, especialment al Corredor Mediterrani –en la disponibilitat de sòl d’activitat econòmica ben connectat, en l’optimització del rendiment de les dotacions existents, en l’afavoriment de la intermodalitat…–, però n’hi ha una d’imprescindible: comptar amb una infraestructura ferroviària de mercaderies amb la capacitat i la qualitat que el Corredor requereix. Fa anys i panys que l’esperem: l’Estat troba mil excuses per a no realitzar les inversions que li corresponen i va deixant anar els diners a comptagotes quan la pressió política i social se li fa excessiva. Tampoc en això l’Estat fa d’Estat per a la societat catalana.
Vistes les estadístiques, considerada la posició de Brussel·les a favor d’aquest eix transeuropeu, conscients de la importància dels corredors en l’economia present i futura… com és que l’Estat no ho veu i fa contínuament el ronso? Com és que prefereix que el principal eix econòmic de la península pateixi d’aquesta manera? ¿Manca de visió prou lúcida o ganes de frenar l’empenta econòmica catalana?
Robert A. Heinlein, gran novel·lista i contista, va escriure: Has atribuït a la vilesa condicions que són, simplement, resultat de l’estupidesa.[3] ¿Estem davant un cas d’estupidesa o de vilesa, en termes heinleinians? No ho sé, però qualsevol de les dues opcions desacredita aquests governants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!