Diletant i dissonant

La Generalitat garantirà el canvi immediat d’escola en cas d’assetjament. Aquest és el titular d’una notícia de La Vanguardia (4-1-07). El text en dóna alguns detalls més: s’està preparant un nou projecte de decret d’admissió d’alumnes als centres finançats amb diners públics. L’esborrany impedeix el canvi d’escola un cop iniciat el curs llevat de casos excepcionals. Un és l’assetjament.

Sembla un anunci positiu, que protegeix els interessos de l’estudiant a qui amarguen la vida els seus companys. En canvi, jo ho trobo un enfocament erroni i, sobretot, antipedagògic. És fer el joc als assetjadors, oferir-los en safata la victòria total: que les autoritats els ajudin a expulsar el company menystingut, que sigui ell qui hagi d’assumir el preu de ser víctima. A més de maltractat, que esdevingui fugitiu.

¿És aquest el missatge que volem traslladar als futurs ciutadans? Que la llei no està per a defensar la seva dignitat i els seus drets? Que és preferible assumir les agressions i fer-se escàpol que no pas esperar que les autoritats posin els agressors al seu lloc?

En molts casos d’assetjament, el factor desencadenant és el grup. La majoria d’integrants són nois i noies magnífics individualment, però que estan disposats a ser cruels per la seva ànsia de sentir-se membres d’un grup que practica la flagel·lació dels exclosos com a mecanisme de cohesió interna. Que sigui així depèn força, és clar, de l’actitud del líder grupal. ¿No seria, doncs, una solució més lúcida ?i més justa? mirar d’escapçar aquestes proto-bandes?

Identificar els lligams que s’han creat en aquesta xarxa d’afectes juvenils, separar-ne els inductors de la mala acció, assessorar psicològicament els alumnes que s’hi han deixat arrossegar per un inadequat sentiment gregari? ¿no seria aquest un guió molt més educatiu? En canvi, facilitar que l’assetjat canviï de centre és defugir la funció de l’escola com a formadora dels valors de ciutadania que tant es reclamen ara. No es transmetran amb una hora setmanal de classe si no es poden experimentar la resta de l’horari escolar.

Si algú ha d’abandonar un centre per causa d’assetjament, que sigui l’assetjador. Si afavorim que marxi la víctima, insinuem involuntàriament que alguna culpa devia tenir en tot plegat (mort el gos, morta la ràbia) i invitem, també involuntàriament, a repetir l’experiència exitosa, a escollir una altra víctima.

Diu la saviesa popular que comprar barat resulta car. Aquest en seria un cas: s’ha de lluitar contra les causes de l’assetjament. Pensar que suavitzar-ne els efectes és una resposta eficaç ?fins i tot, pensada honestament per a millorar la vida de l’assetjat que malviu? pot ser la llavor perquè s’estengui aquest càncer social.

Ah! I també és imprescindible qualificar d’assetjament allò que realment ho és, perquè una altra mala tendència dels nostres temps és convertir en un cas greu allò que no deixa de ser un conflicte ordinari de convivència. Frivolitzar és, en aquesta matèria, tan greu com fugir d’estudi.

No he llegit l’esborrany de decret. Em refio de la notícia de diari. La reflexió és igualment vàlida si la intenció no fos exactament aquesta, perquè ¿no és la primera resposta que ens ve al cap? Fins i tot, com a pares, ¿no intentaríem protegir el nostre fill assetjat canviant-lo de centre? És comprensible que sigui així. Ara bé, com a societat, potser ens hauríem de plantejar solucions més radicals, en el sentit etimològic del terme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!