El buit del temps

Quan Martí Domínguez fou director convidat de Vilaweb, bullia una notícia a primera vista extraordinària: la descoberta d’una forma de vida basada en l’arsènic en lloc de fòsfor. L’ull incisiu de Martí encertava aleshores el vaticini: una vegada més la NASA confon el marc de la investigació amb els escenaris de Hollywood.

La revista Science publica en paper, en l’edició del 3 de juny, l’article que semblava descriure aquesta vida exòtica. I ho farà, sis mesos després d’haver penjat en línia el text original, acompanyat de vuit articles crítics i les respostes dels autors. És una acció sense precedents en la centenària revista, imposada per les circumstàncies excepcionals que envolten el cas. Science intenta compensar l’evident manca de rigor en la decisió d’acceptar el treball de Felisa Wolfe-Simon i els seus coautors. Molts s’oloren que els motius de la publicació foren extracientífics i no en serien alienes les pressions de l’agència espacial nord-americana. No se sap el nom dels que feren la prescriptiva revisió prèvia per experts (peer review), però no m’agradaria estar en el seu lloc per res del món. És clar que no feren bé els seus deures perquè la revisió posterior a la publicació en línia de l’article ha estat implacable. La novetat és que aquesta revisió s’ha fet de primer a blocs escrits per científics (remarcablement el de la microbiòloga canadenca Rosie Redfield) i a través de les xarxes socials (seguiu #arseniclife a Twitter). Els autors es van conjurar públicament a no respondre a través d’aquests mitjans. Assistim doncs a un cas obvi de canvi en la gestió de la informació científica en un món interconnectat, el que alguns anomenen post-publication peer review. Les xarxes socials ja funcionen en la difusió dels resultats de la investigació, tant per part de científics com de periodistes. I els principals mitjans generals i les revistes científiques més potents, piulen a tothora.

La veritat és que, tret del cercle més pròxim als autors, no conec cap científic que haja defensat en públic que les dades presentades justifiquen totes les conclusions publicades. Les crítiques triades per la revista inclouen les enviades per científics dels EUA, Àustria, Hongria, Grècia, Canadà i França. Per bé que el denominador comú és que subratllen la feblesa de les dades o de les metodologies per recolzar una conclusió tan extraordinària, cadascú emfatitza un aspecte i, fins i tot, suggereixen explicacions alternatives, més plausibles i menys excepcionals, per a l’existència d’aquests interessants bacteris del llac Mono i les seues peculiaritats bioquímiques. Així és d’afilada la navalla d’Occam: mentre hi haja explicacions ordinàries no hem de recórrer a les extraordinàries. Menys encara quan no emprem els mètodes adequats ni realitzem els experiments precisos.

Tot i que l’interès científic de la troballa és, ara per ara, menor del promès, l’aspecte sociològic és més destacable. Moltes de les crítiques que publica Science aquest divendres ja havien circulat per xarxes socials i blocs. Aquesta setmana Rosie Redfield, autora d’una de les notes crítiques, ha aprofitat per remarcar la resposta desconcertant dels autors a les seues observacions i ha anat més enllà: anima des del seu bloc a que científics de diferents laboratoris tracten de reproduir els resultats. Ella mateixa vol eixos bacteris per estudiar-los ara que, sis mesos després, estan disponibles per a la comunitat. Altres científics són més escèptics sobre l’interès de dedicar el seu escàs temps a contrastar resultats incerts, possiblement negatius. El cas continua obert (tant de bo fos una gran troballa mal estudiada) però els científics han d’aprendre que si la diuen grossa res no aturarà el flux d’informació a la xarxa.

En la foto, Cary Grant en Arsenic and Old Lace (Frank Capra, 1944).

Actualització 4 de juny. Molt significativa la primera frase del comentari d’Elizabeth Pennisi al Science on es publica l’article i les crítiques: The debate that erupted 5 months ago over whether a bacterium could thrive on arsenic, even incorporating the element in its
DNA, is finally being aired in the scientific literature rather than on blogs.

Circula per la xarxa com la pólvora l’apunt de Steve Benner al seu bloc: Does arsenic really exist in the DNA from GFAJ-1?  una de les millors crítiques que s’han escrit. També paga la pena l’apunt de Jerry Coyne en el seu bloc Why evolution is true.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!