El buit del temps
El bloc de Juli Peretó
La tossuda realitat dels quasicristalls
El premi Nobel de Química 2011 ha estat per a Dan Shechtman, de l’Institut Tecnològic d’Israel, pel descobriment dels quasicristalls. La blocosfera catalana ja se n’ha fet ressò: Centpeus, Les set edats i PepQuímic. Però crec que paga la pena d’insistir en els aspectes més humans del guardó i les lliçons que amaguen. El 8 d’abril de 1982 (se sap amb tanta precisió perquè així quedava registrat al seu quadern de laboratori, mentre feia una estada sabàtica als Estats Units), Shechtman va trobar unes estructures químiques que anaven en contra d’allò que establien les teories cristal·logràfiques vigents, els llibres de text i els científics en general: el material que estudiava mostrava una simetria prohibida, no permesa per la lògica de l’ordenació dels cristalls clàssics. El patró de difracció del material tenia cercles de 10 punts, una disposició inesperada. Què va passar? La reacció lògica, com en els cas dels neutrins més ràpids que els fotons, és pensar que s’ha equivocat: una errada en la mesura, una pífia en la interpretació de l’experiment… Shechtman fins i tot va ser expulsat del grup de recerca on treballava! Tanmateix hi va insistir, va ser prou tossut i voluntariós per seguir endavant i, poc a poc, guanyar-se els científics a base de superar el prejudici de que allò no podia ser. Un dels esquemes dels documents que la Fundació Nobel prepara per a la divulgació del premi al públic general, explica la fructífera convergència entre allò que els teòrics postulaven i les observacions experimentals d’Shechtman. Diu així:
1. A mitjans dels 1970 el matemàtic Roger Penrose crea un mosaic aperiódic, amb un patró que mai es repeteix, emprant només dues peces romboidals, una més ampla que l’altra.
2. L’any 1982, Alan Mackay experimenta amb un model on hi posa cercles que presenten àtoms posicionats a les interseccions del mosaic de Penrose. Il·lumina el model i obté una patró de difracció d’ordre 10.
3. El 1982, Dan Shechtman captura al microscopi electrònic una imatge que va contra la lògica. Els deu punts brillans en cada cercle li diuen que està davant d’una simetria d’ordre 10. Però la saviesa convencional diu que això està en contra de les lleis de la natura. El 1984, Paul Steinhardt i Dov Levine connecten el model de Mackay amb el patró de difracció real obtingut per Shechtman. S’adonen que els mosaics aperiòdics poden ajudar a explicar els cristalls peculiars de Shechtman.
Així, molt sintètic, és com va anar. I la lliçó és, segons el mateix Shechtman, lluita per allò que tu saps i veus amb els teus propis ulls, encara que tothom et diga que és impossible. Com el mateix científic reconeix, ni l’opinió feroçment en contra del gran químic que fou Linus Pauling, no el va fer retrocedir. Pauling va dedicar sis anys de treball a contradir les conclusions de Shechtman, cercant explicacions alternatives dins de l’ortodòxia cristal·logràfica. Dos anys abans de morir Pauling es va publicar un llibre que recull les valoracions que fan diversos científics sobre la seua obra cabdal The Nature of the Chemical Bond amb motiu del simposi que s’organitzà en 1991 per celebrar el seu 90è aniversari. Li trec la pols al llibre i em sobta trobar que en el seu capítol, de 16 pàgines, Pauling en dedica 7 enterament a desmuntar els quasicristalls, reflex de la seua obsessiva opinió contrària i que va frenar l’acceptació de la troballa, almenys entre els cristal·lògrafs nord-americans. I és que algunes oposicions només desapareixen quan mor l’opositor.
Els vídeos del professor Poliakoff i del mateix Shechtman, que recull PepQuímic i trobareu també a The Guardian, són una meravella. Les comparances dels mosaics aperiòdics, de les regularitats sense repetició, amb la proporció àurea en música o els mosaics de l’Alhambra o d’Escher són del tot encertats. I, last but not least: senyores i senyors membres de l’IEC encarregats del Diccionari de la Llengua Catalana, afanyeu-vos a afegir quasicristall, un terme que porta en circulació en la ciència química més de 25 anys i que ara ha estat beneït per l’Acadèmia sueca. L’encilopèdia.cat recull el terme però s’equivoca en l’any d’obtenció del primer material (1974 en compte de 1982). També és una bona ocasió ara per esmenar-ho.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta no és la qüestió, la qüestió és que aquest descobriment que li han volgut premiar i atorgar a Dan Shechtman no ha costa cap disbarat.
Mentre al CERN el accelerador de partícules ha costat només en l’inversió incial uns trescens cinquata mil milons de les antigues pessetes i a l’any inverteixen una mitja de setanta mil milions a l’any.
Total com si no haveren pogut investigar que n’hi ha partícules que poden viatjar uns nanosegons més ràpid que la llum sense tanta despesa.
Això podra ser com dir que l’aura de partícules que hi ha al cap davant d’un estel pot arribar uns nanosegons abans. Que si a la Terra un nano segon és una misèria a l’Univers encara deuria ser més misèrable.
El que no sabem és si el CERN ha estat per investigar hadrons o serà una excusa per no investigar els lladrons europeus i tapar forats i altres qüestions que no volen que es sapiguen?
El cas és que amb l’escusa del CERN ens foten un grapat de milions d’euros a l’any que calen entre altres qüestions per a investigacions més addients i menys faraòniques.
Com Cristòfol Colom amb els espillets per tractar de conquerir els indis massacrats amb posterioritat, sembla que de vegades també la política a través de la ‘ciència’ ens vulga enganyar a tots.