Pere Meroño

En vaig saber d’ell (…)

higràcies a l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán i també a l’Andrea Camilleri. Tots dos compartiren, en un moment o altre de la seva trajectòria vital, semblants trajectòries polítiques –foren comunistes-, literàries, i gastronòmiques.

Venint de qui venia la referència, per força me n’havia d’enamorar.

Nascut a Marsella –Marselha, que dirien els meus amics occitanistes del SOE-, el 1945 i mort a la mateixa vila el 2000, amb 52 anys, després de perdre la batalla davant d’un càncer, i fill de pare italià i de mare d’ascendent espanyola, fou un xicot inquiet, jove militant, primer, de moviments cristians de base i progressistes, després del gran PSU del cappare de la “deuxieme gauche” Michel Rocard i, finalment, de l’enorme, sobretot a Marsella i al midi, Partit Comunista Francès.

L’Izzo va fer de periodista a l’òrgan comunista de la regió, i va emprendre diversos projectes comunicatius, literaris, etcètera. Va escriure poesia. Va publicar una ben popular tríade de novel·les negres i marselleses –Total Kéops, Churmo i Soleá- que comptaren amb un gran favor popular. En publicà altres, de llibres. Féu pel·lícules…

Amb el seu inoblidable detectiu i expolicia Fabio Montale va bastir un personatge mític de les novel·les detectivesques. Alhora, retratà com gairebé ningú –tret del cineasta – la ciutat de Marsella. I ja fora del partit va estar, sempre sempre, al costat dels treballadors, les classes populars, els immigrants, els pobres de solemnitat, i en contra de la injustícia, el delit pel diner, i el neoliberalime que ara mana i domina sense pietat.

D’aquí un parell de setmanes, després de la lectura de la ressenya sobre “Es l’hora de plegar” d’en Rafael Tasis, n’hi pujaré una altra sobre una obra de l’Izzo –n’hi hauran més-.

Hi tindreu una cita, creieu-me, amb un gran escriptor.

. El crim del caixer automàtic

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!