Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Homes capcots, fumant, o bevent birra o cafè tothora. Solitaris i neguitosos. De mirada fixa o fugitiva. A voltes forassenyada. Baixant cap a Santa Coloma, a campar-la. O poblant els bancs i racons de Torribera. Són els bojos de l’antic manicomi d’aquí, ara en règim semi-obert (…)
Segon dia de la meva mare al Centre de Dia, on hi acaba d’ingressar.
Només arribar, miro de treure diners d’un caixer automàtic. No funciona. La pantalla és a les fosques.
Al Centre, hi ha una vintena d’àvies i avis que esperen per entrar-hi. La majoria són dones. Els acompanyen, en alguns casos, les seves parelles. M’hi fixo, particularment, en dues.
Una dona baixeta i cepada, de rostre sorrut. Un metre vint-i-cinc d’alçada. Diu que n’està tip de tenir el marit a casa. Delitós per remenar-ho tot. Per caminar i caminar sense aturall. Que té, ella, les cames malmeses i el cor feble, i dur el marit, amb demència per tal que n’hi tinguin cura. L’home, prim i de rostre alegroi, dibuixa un ampli i generós somriure.
L’altre, una dona de mirada i expressió impertèrrita, denotant l’entrada paulina en l’obaga mental. Cabell curt. El marit, alt i còmplice, li acarona, poc a poquet i amb cura i dedicació, les galtes. Expressió d’amor fidel, extens.
Un cop hi tinc la mare a dintre, volto per mirar de matar el temps. Faig cap a la biblioteca. Amb portes blindades. Portes sense mànecs. Només un pany. M’ha d’obrir un cuiner, atès que no hi té ni timbre –“és perquè no hi entrin els malalts”, em diu-. A dalt, dues plantes amb sengles portals grogues i blindades. Ningú no respira. Quedo breument tancat. Toco el dos.
Hi torno a l’edifici del Centre de Dia. Prenc seient a la sala de visita dels psicòlegs i neuròlegs.
Hi entren dues dones en cadires de rodes. Avançat estat de demència. Amb emissió de goluts sons guturals. I udols cada dos per tres. L’una la du la filla. L’altra, dos fills d’uns quaranta i tants anys. Quan veig aquesta situació, amb crits esgarrifosos, penso que encara tinc sort de tenir la mare com la tinc; podria ser-hi molt i molt pitjor.
Al parc, quan hi volto, altra dona udolant, amb cadira de rodes i un marit vell i atabalat passejant-la.
Dones. Velles. Prostrades. Cadires de rodes. Geografia del dolor infinit. Rostres de patiment, Talment verges sofertes i un cossos d’ocellet de fonda devastació.
Migdia. Recullo la mare. Ha passat el matí fent un puzle. L’estimulació cognitiva ha reeixit. Hi surt amb ganes, reviscolada i eixorivida. Pas àgil i ment desperta. Lluny de la passivitat i la depressió en que es troba instal·lada normalment.
A la parada del bus, un boig retorna de Santa Coloma, seu amb nosaltres i es fot una birra -prou sap que, a dins, no li deixaran pas tastar el líquid element-.
Centre de Dia. Entorn càlid i humà. Activitats a dojo. Malaltia en companyia. Darrers moments de lucidesa viscuts amb cura i tracte directe. Lluita, però, perduda. La mort cerebral hi és a l’aguait. L’Alzhèimer avançant sense fre.
Es tracta, fet i fet, que passi els darrers moments el millor possible. No puc pas, prou que m’agradaria, donar-li gaire més.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’explico. És una sort que la teva mare hagi acceptat anar al Centre de Dia… Conec més d’un cas en què la persona afectada es resisteix a anar-hi i, com tu deies, continuen tancats a casa de la família que els acull, passius i deprimits, reclamant constantment la companyia del familiar preferit (normalment, alguna filla).
És dolorós, sí, però realment no pots fer res més del que ja fas. Ànims!