Pere Meroño

Manuel Delgado Villegas és en un bar acompanyat d’un grup de policies. El criminal guaita, insistentment, només seure, un gros ganivet. I va i li diu al comissari: escolti, a vostè no li fa por que un home com jo, l’assassí més gran, tingui a l’abast això. No –respon el cap policial-, guaiti: un altre policia agafa i exhibeix una pistola que deixa damunt de la taula. Arropiero, de seguit, apunta, amb un somriure: comissari, era una broma (…)

En una altra ocasió, Arropiero –sobrenom degut a què el seu pare s’hi dedicava a mercadejar aquest dolç producte-, té coneixement que un mexicà ha confessat 300 assassinats. Delgado, adreçant-se a un inspector, li diu: escolti, faci’m el favor de deixar en llibertat només un mes, un mes, repeteixo, i veurà com jo deixo en ridícul aquest mitja merda de mexicà.

El primer assassinat confessat, el va perpetrar en una platja del Garraf, a tocar de Barcelona. D’un cop de roc ràpid i de precisió letal, va abatre un home sol i gran que seia a la sorra. 

I com aquest n’hi van haver 47.

Nascut a Sevilla en 1943 i mort a Santa Coloma de Gramenet fa 11 anys, la carrera criminal de Manuel Delgado, va deixar una empremta de mort al Puerto de Santa Maria, al Garraf, a Mataró, a Barcelona, a Eivissa, a França, a Itàlia… 

Amb un nombre indeterminat de defuncions.

Segons un catedràtic de Medicina Legal, Arropiero fou un gran matador, un “home que matava molt bé”. 

Fred, ràpid, sense sentiments, mai no assetjava a la seves víctimes. Les assassinada de forma aleatòria. Un cop de roc; escanyant-les; amb arma blanca, d’un cop de karate…

L’home va ser legionari i expulsat del cos per violent. 

De petit va viure en un matrimoni desestructurat, la mare morir amb ell petit, i va ser deixat en mans de diversos familiars que el colpejaran greu i sovintejadament.

Delgado Villegas era analfabet, tenia un cromosoma més, no podia ejacular… 

Quan va començar a confessar, un grup de policies, per ordre judicial, el va acompanyar per la geografia espanyola tot seguint les indicacions d’Arropiero –“escolti’m bé, va dir el primer cop que fou detingut per presumpte assassí, vostè no està en presència d’un criminal qualsevol, no, és davant de l’assassí més gran de la història”. Allà on hi apuntava amb el dit, hi sortia un cadàver…

Un home gran, una aristòcrata, una meuca, una vella, l’industrial propietari de Mobles la Fàbrica, turistes, gent sola, dones, homes… van caure en les seves mans i van morir en pocs segons o minuts. També es va prostituir i feia de xaper. 

Van trobar tantes víctimes que els jutges es van espantar i van ordenar aturar les recerques.

Més tard, es va perdre el seu expedient judicial. Els jutges van haver d’ordenar el seu excarcerament alhora que emetien una ordre “d’internament en establiment psiquiàtric de per vida”. Hi va passar per Carabanchel, i, darrer destí, pels centres assistencials de Torribera, a Santa Coloma de Gramenet. Allà hi va morir a causa del seu consum d’alcohol i per tabaquisme. Tenia 55 anys. Va ser en 1998. 

Diumenge passat, aprofitant unes gestions familiars, vaig visitar els dos pavellons on fou ingressat a Torribera –un d’ells és tancat i en fase de remodelació per acollir un equipament universitari, l’altre ha deixat de tenir la funció que n’havia tingut.

Parlant amb una infermera d’allà, li vaig dir que havia vist un film dedicat a Arropiero. De cop i volta, ella s’atura, hi pensa, i un lleu calfred –em confessa- li recorre el cos: Ah, sí, aquell home, algú altra l’ha vista, la pel·lícula. Molt fort, tu, tot allò”. 

Les seves despulles foren incinerades al cementiri barceloní de Collserola.

Fou el més gran, i un film-documental dirigit per en Carles Balagué, correcte, clàssic, ben documentat, una bona feina, en parla. Pura i dura història d’Espanya, la societat, la justícia, la policia, les presons, els psiquiàtrics… 

Se’n deia Manuel Delgado Villegas, “El Arropiero”.  No hi ha hagut ningú com ell. El seu contacte era letal. Va ser un depredador fred i eficaç. Un diccionari sobre criminals posa el seu nom al costat d’en Jack l’esbudellador.

. Arropiero. El vagabund de la mort. Dir. Carles Balagué. Catalunya. 2008.

Trailer 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!