Pere-Enric Barreda

La primavera de 2010 vaig trobar a una antiquaria de Barcelona una medalla catinenca de bronze. De forma ovalada, medeix 25 x 20 mm., i els detalls es veuen perfectament perquè l’anterior propietari l’havia netejada acuradament, de forma que no té cap pàtina (és més, llueix tant que sembla d’or sense ésser-ho). Ha perdut el penjador (m’explicava l’antiquari que quan estan trencats es solen rebaixar a llima, cosa que es nota a la vora de la medalla). Representa per davant la Mare de Déu de l’Avellà i per darrere sant Martí, en gravats d’èpoques diferents.

L’anvers presenta al centre i de dalt a baix la imatge de la Mare de Déu, amb el Nen Jesús al braç esquerra i ram de flors (lliris segurament) a la mà dreta, tots dos amb corona reial tancada, i vestits a la manera barroca-rococó, sobre núvols i amb la Font de l’Avellà i els seus tres xorros d’aigua al peu. Al voltant té una llegenda en capitals romanes majúscules i abreviatures per suspensió (N.^A S.^A DE MISERIC.^A DEL – AVELLA TERM.^O DE CATI.). Pel tipus de lletra, i perquè presenta gran semblança amb el gravat que apareix a l’obra, impresa el 1759, de mossèn Francesc Celma, rector de Catí, podem datar el disseny i encuny d’aquesta cara de la medalla en aquell mateix temps. Potser, com tantes altres coses, siga també una iniciativa del propi rector.

El revers representa al centre sant Martí, vestit de bisbe, amb mitra, capell, capa, estola, dalmàtica i cíngul, un llibre obert a la mà esquerra i el bàcul a la dreta. La llegenda va en lletra majúscula sense àstils, característica del segle XIX avançat (S. MARTIN OB. Y M. – PATRON DEL PUEBLO). Aquest encuny es va fer cap a la dècada de 1860-1870, i va completar l’anterior per a fer una medalla a dues cares.

Per tant, la primera encunyació es faria només a una cara a meitat segle XVIII, i avançat el segle XIX, per a una altra emissió (aquesta que tenim) es va aprofitant l’anterior encuny i se’n va fer un altre, de forma que el resultat seria aquesta medalla amb dues cares, una de cada època. La que tenim està una miqueta desgastada, cosa que es veu sobretot a les cares, així com al mantó de la Mare de Déu i a la capa de sant Martí, i ha perdut el penjador.

Tanmateix, esta mínima pèrdua de detallets no afecta la gran qualitat artística del disseny, en especial la imatge de la Mare de Déu i la de la Font de l’Avellà, sense que se li quede darrere la figura de Sant Martí. Les fotografies que adjuntem no li fan justícia, perquè és molt difícil fer-ne d’exactes, sense flash i amb macro, més encara quan la seua lluentor ho dificulta.

Crec que és inèdita, perquè mossèn Puig no la menciona al seu llibre, cosa que pot ser perquè, coneixent-la, no li va donar importància en aquell moment, o bé perquè no l´havia vista. Quan li ho vaig comentar a Manuel Adell, gran coneixedor de les antiguitats de Catí, també em va dir que no n’havia vist mai cap.

L’article l’escric per a veure si algú en té alguna altra, tant de la primera emissió del XVIII a una cara, o de la del XIX a dues cares, en especial si es troba més ben conservada, o sense desgast. Si no, usarem aquesta amb la finalitat de portar-la a un bon joier perquè en traga el motlle, rectifique a burí les parts esmerades i, si cal amb un augment de tamany a proporció, en faça una nova emissió en bronze i plata (i, si algú en vol, també en or). Crec que, pel seu enorme valor històric i sentimental, és una obra d’art que no pot faltar en cap casa. Després donarem l’original al Museu Parroquial, que és on ha d’estar per a que tots la puguen vore tal com s’ha conservat fins ara.

El segell antic de la parròquia.- A un document que m’han deixat recentment apareix aquest segell antic de la parròquia de Catí, demanant-me’n una explicació (creïen que era Jaume I!). Contra el que seria d’esperar, no hi ha la Mare de Déu de l’Assumpció, com a titular de la parròquia, sinó el patró, sant Martí. Es tracta, en concret, de la llegenda de la partició de la seua capa a un pobre, que expliquem més avall. Mossèn Puig atribueix el segell al rector Celma, segons un document de 1718 que va vore a l’arxiu parroquial. Aquest fet és un argument més a favor de l’autoria també del rector Celma de la medalla de l’Avellà que els vaig descriure. El mateix mossèn Puig parla detalladament com va crèixer la devoció a Catí a sant Martí fins a nomenar-lo patró l’any 1642, i no cal repetir-ho.

Vida de sant Martí de Tours.- La seua biografia ens diu que era fill d’un tribú (oficial menor) de l’exèrcit romà. Era al segle IV, en temps de l’emperador Constantí (que es va convertir al cristianisme), però ells encara no ho eren. La prova és el seu propi nom, Martí, derivat del del déu de la guerra, Mart. Procedien de la Pannònia, l’actual Hongria, i van seguir l’exèrcit primer al nord d’Itàlia (a Pavia va ingressar-hi Martí en fer els 15 anys), i després a la Gàl·lia. Allí, a Amiens, es va convertir al cristianisme i va demanar llicència per a deixar l’exèrcit, que li van concedir l’any 356. Junt a Hilari de Poitiers van recórrer el centre de França, fins que el 371 el van elegir bisbe de Tours. Va conservar el càrrec fins que va morir l’11 de novembre del 397, dia en què l’Església celebra la seua festivitat. Tant ell com Hilari van ser canonitzats immediatament.

La llegenda de la capa de sant Martí.- La llegenda més famosa sobre la seua vida té lloc quan encara era soldat a Amiens. Un hivern de neu, quan tornava a cavall a la ciutat, va trobar prop de la porta del mur a un pobre que tremolava de fred. En un impuls de caritat, va partir la seua grossa capa de soldat (el “sagum”, que tradicionalment regalaven les mares), i li’n va donar la meitat. Aquesta escena és la que apareix al segell de Catí i la que iconogràficament s’ha preferit per a la representació del sant. Té una segona part, i és que a la nit va somniar que se li apareixia Crist vestit amb la mitja capa del pobre i li deia: “Aquest és Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m’ha vestit”. En despertar-se Martí i trobar la capa sencera de nou, va decidir batejar-se.

La llegenda de la ratlla i l’estiuet de sant Martí.- Una altra llegenda explica que, en donar-li Martí la capa al pobre, encara que era d’hivern i estava nevat, el cel es va obrir, el sol va lluir i es va formar un gran arc o ratlla de sant Martí que va fondre la neu i va fer fugir el fred, contribuint a reviscolar al pobre. Per aquest motiu es coneix el fenomen atmosfèric amb el nom de ratlla de sant Martí, i l’espai de bon temps que cada any sol passar a meitat de novembre (prop de la data de la seua mort) amb el nom d’estiuet de sant Martí.

Més patronatges.- A més de Catí, ho és de països com França i Hongria, i de ciutats com Orense, Groningen, Buenos Aires… També se’l considera patró dels soldats, dels teixidors i fabricants tèxtils en general, i dels que tractaven amb cavalls, mules i altre bestiar de ferradura, tant els traginers com els ferrers y manyans (que no treballaven el dia del sant). Per això moltes vegades hi ha ferradures als seus llocs de culte, en especial a les portes de les seues capelles i ermites.