Aquest
politòleg italià, de trajectòria política accidentada, fa un repàs dels ideals democràtics i de la seva problemàtica realització, en un món on la democràcia es degrada sense parar.
La igualtat davant la llei, l’estat del benestar, el respecte per la veritat dels fets i per uns mitajns de comunicació que la protegeixin, la il.lustració de les masses, la laïcitat intransigent, la lluita contra els privilegis i l’ètica republicana, li semblen condicions imprescindibles per al desenvolupament de la democràcia.
Però la democràcia, com hem dit, tendeix a degradar-se contínuament, fruit d’un procés d’entropia gairebé natural que demana l’estat de crítica, alerta i mobilització permanent dels ciutadans que no volen sotmetre’s a la servitud voluntària, amb el recolzament dels intel.lectuals compromesos -que ho haurien de ser tots els mereixedors d’aquest nom.
“La democràcia és la revolta permanent i inacontentable per aproximar-se a la democràcia”. “Si volem ser ciutadans, estem constrets a ser militants, perquè la democràcia s’aconsegueix només amb la lluita per la democràcia”. “El ciutadà és el dissident en servei permanent efectiu que tots nosaltres podem ser. Per la democràcia, si som realistes, val un sol principi: mentre hi ha lluita, hi ha esperança. Fins i tot:
només mentre hi ha lluita, hi ha esperança”.
Amb referents com Albert Camus i Hanna Arendt, sense oblidar el seu passat trotsquista -per la doble militància en el qual fou expulsat del PCI-, després del seu pas pel PDS (l’abandonà perquè era favorable a la guerra del golf) i l’intent fallit de formar una candidatura del partit dels sense partit a les darreres eleccions europees, amb Antonio di Pietro i Andrea Camilleri, Flores d’Arcais manté la seva militància en els valors democràtics, que beu tant del liberalisme com de l’esquerra radical, amb una mixtura original i que es presta al debat d’idees.
Paolo Flores d’Arcais. Democrazia! add editore. Torino, 2012
que és pot permetre o
és capaç de finançar-se
en relació als altres.
La llibertat democràtica
tanmateix té els seus propis límits
com més decisions equivocades es prenen
menys capacitat democràtica resta
com semblan ser en la pròpia teoria de les espècies
i la selecció natural.
Per la reducció a l’absurd
es podria dir que hom o un societat
és lliure de suïcidar-se
tanmateix des del punt de vista democràtic
però una vegada morta
la capacitat democràtica de triar és nula.
Pel mateix si una economia s’enfonsa
per les seves decisions
respecte les altres
la capacitat de finançar-la
i la llibertat de triar democràtica en aquest aspecte
pot disminuir en la mateixa proporció.
On semblen voler guanyar i tindre molt més serveis per desenvolupar una mateixa tasca, i per tant són insolidaris amb els treballadors o els països pobres que no s’ho poden permetre.
A l’Estat espanyol sembla s’ha incentivat i prioritzat l’indústria de la cultura de la mort, sota el negoci de salvar o guarir els morts primer que res i l’indústria pública ‘sanitària’ dels productes de síntesis, a costa de explotar i perjudicar la gent sana i una economia sana a través de la seva tasca i el seu normal desenvolupament que volen tirar endavant i continaur sent vius.
La elecció política democràtica ciutadana pot existir
i depen més dels encerts d’una societat
respecte de les altres
el continuar mantenint aquesta capacitat democràtica
on com més equivocacions hi ha
menys capacitat democràtica pot restar
al igual que sembla en la teoria de la evolució
i la selecció natural.
Fins i tot
per reducció a l’absurd
un hom o una societat pot triar suïcidar-se
però en cas d’èxit
la seva subsegüent capacitat de triar com a tal és nula.
L’esperança pot ser el dia que Rajoy diga que no té previst sortir de l’Euro.
L’esperança dels mercats és una, al servei de tercers o altres
i un altra ben diferent pot ser l’esperança ciutadana i el que cal.
La bombolla immobiliària és conseqüència directa de la bombolla financera.
Alhora que els mercats financers van propiciar polítiques de privatització de sectors estratègics públics i la seva liberalització, i tanmateix la liberalització tant financera com immobiliària per mantindre la seva rendabilitat, en una fugida cap endavant.
I tot plegat per la conveniència política alhora d’incentivar el creiximent financer i augmentar el deuter públic o la despesa pública dels estats, per finançar les polítiques públiques en constant creiximent dels països més desenvolupats.
Que alguns països amb més capacitat de deuter públic estratòsferic, any darrere any. com el propi EEUU, per finançar la despesa pública de la principal potència de l’indústria armament i militar del món.
On poden permetres el luxe de beneficiar-se i finançar-se a través d’una política monètaria pròpia interna, amb un dolar que domina alhora l’àmbit internacional -a banda de permetre el domini de l’enginyeria financera als mercats en benefici propi- que com a moneda pròpia i internacional, poden permetres tanmateix repercutir a través seu els perjuïts a la a la resta del món.
La bombolla ha esclatat a partir d’un deuter financer i especulatiu fraudulent i a través d’una des-regulació interessada al servei d’aquets tipus de mercats dominants.
La bombolla financera feia decàdes que anava inflant-se a través de l’ingenyeria financera.
Per què sembla que eren diners o productes d’ingenyeria financera que en mans dels mercats, els bancs i les entitats financeres cremaven, el seu valor i recuperació no era segura, i per tant era més fàcil prestar-los en mans d’altres per a tractar de recuperar el seu valor nominal.
Els mercats financers han actuat igual que les màfies, com per exemple pot passar en el cas del tràfic de estupefaents.
On a través dels distribuidors o camells és ven a baix preu i bona qualitat a la joventut que s’ingereix al mercat, i una vegada enganxada s’apoderen d’ella i tracten d’exprimir-la al màxim amb un major preu i un material de menys qualitat.