VARIACIONS

El món segons Pep Montes

17 de gener de 2007
Sense categoria
2 comentaris

Una medalla per a la tolerància i l’exigència

No és fàcil convertir un acte protocolari i solemne en una trobada afectuosa i amb algun punt d’emoció. Però aquest vespre, l’Ajuntament de Barcelona i l’Ateneu Barcelonès han pogut compartir el mèrit de donar prou calidesa al Saló de Cent, un espai que imposa i empetiteix els seus ocupants si no hi ha coses remarcables a dir, però que els realça i els omple de dignitat si hi ha intenció i contingut. L’alcalde Hereu ha lliurat a Oriol Bohigas la Medalla d’Or al Mèrit Cultural que el consistori ha acordat atorgar a l’entitat presidida per l’arquitecte. Quatre persones s’han aixecat avui dels seus seients per posar-se davant d’un micròfon i adreçar als tres-cents ocupants llargs del Saló de Cent les seves paraules. Cadascun d’ells tenia una missió diferent, escrupulosament ordenada pel protocol de rigor, però es que, a més, cadascun d’ells ha donat mostra d’un estil i capteniment ben divers. No voldria ser acusat d’ensabonar interessadament el meu cap en la feina, però em fa l’efecte que qualsevol observador imparcial atorgaria avui amb pocs dubtes el títol d’orador més destacat a Oriol Bohigas.

En finalitzar l’acte, quan ja hi havia batusses per accedir a les safates carregades d’uns canapés excel·lents (això m’han dit, perquè jo no he tingut oportunitat d’atrapar-ne ni un), i els ateneistes emocionats ofegaven el seu orgull merescut amb lleugeres copes de cava, l’incisiu filòsof i blocaire Ramon Alcoberro se m’ha acostat i m’ha repetit, després de consultar-les en el paper en el qual les ha anotat i que tenia ben custodiat a la butxaca, les dues paraules que podrien resumir la intervenció del president de l’Ateneu Barcelonès i, probablement, també els mèrits de la Docta Casa per fer-se mereixedora de la medalla d’or: tolerància i exigència.

Ja he vist Bohigas força vegades fent ús d’aquest recurs. Busca dos extrems oposats, els bateja amb paraules sonores i contundents i ressegueix els seus significats per trobar arguments i lligams que desarmin la seva oposició o contradicció explícita. La conclusió podria ser que els extrems gairebé sempre es toquen, però que cal saber trobar la raó d’aquest contacte i promoure’l per tal que de la col·lisió en sorgeixi una única idea, rica i creadora perquè és necessàriament complexa. Bohigas ha volgut fer professió de fe amb el seu esperit liberal, i ha trobat en la tolerància la millor manera d’expressar-la. Però no ha volgut renunciar, en nom de la flexibilitat i la bonhomia que suposadament emanen de la tolerància, al rigor i a l’excel·lència en l’oferta, en el producte. Cal fer compatible, per tant, tolerància i exigència. I això és el que passa, o el que voldríem que passés, a l’Ateneu. Ningú no li ho ha discutit, us ho prometo.

Però si bé és cert que les idees no falten mai en el discurs de Bohigas, tampoc no hi falta mai la remarca de la seva personalitat, que avui volia imprimir també en part a l’entitat que presideix. Ha dit explícitament que refusava fòrmules de protocol mal entès i que obviava expressions de modèstia pretesament cortès a l’hora de rebre el guardó. Ha dit, clara i literalment, que creu que l’Ateneu mereix aquesta medalla d’or. I tothom ha somrigut, alguns fent cops de cap d’assentiment per remcarcar l’acord amb l’afirmació, d’altres gronxant el cap a banda i banda tot pensant que aquest Bohigas és tremendo. En tot cas, tothom ha trobat que l’afirmació era ben trobada, que ja és més del que qualsevol pot trobar quan sent a parlar personalitats pressumptament rellevants. No s’ha oblidat de realçar la presència a l’acte d’Heribert Barrera, antic president de l’Ateneu i, per tant, antecessor seu, ni de Carles Sentís, la personalitat polièdrica del qual el va dur també a ser un personatge rellevant en el món ateneista, certificat actualment pel fet, no gens anecdòtic, que és el soci més antic de l’entitat. S’hi va donar d’alta l’any 1932. Poca broma.

L’acte, però, després de la protocolària benvinguda de l’alcalde, l’ha engegat Carles Martí, regidor de cultura i de Ciutat Vella i tinent d’alcalde. Aplicat, amb solemnitat i amb convenciment, ha demostrat el seu bon coneixement de l’entitat (més enllà de la documentació que li hagin pogut preparar des del seu gabinet) enumerant mèrits i narrant el recorregut històric de l’Ateneu. No és anecdòtic remarcar l’existència física i palpable de polítics joves, avui, que a més de repetir consignes partidistes i de reproduir frases prefabricades, més enllà de la seva ideologia, exhibeixin una dicció correcta, sàpiguen estar i dominin l’escena, i enllacin, una darrera de l’altra, més de dues frases seguides amb contingut i coherència. Sentir discursos polítics amb tics, repeticions, llocs comuns, incorreccions ortogràfiques, gramàtiques i fins i tot semàntiques, és una cosa tan freqüent i habitual que a voltes pensem que és norma. M’agradaria pensar que no és norma, però si ho fos, avui hem vist i escoltat una excepció.

La glossa de l’entitat ha correspost al filòsof de capçalera de La Vanguardia, Norbert Bilbeny, investit d’autoritat ateneística (és soci dels antics i ha estat membre d’alguna Junta Directiva) i adoptant també un to solemne ben ubicat, ni excessiu pel formalisme ni curt pel contingut. Ha evocat el glossador per excel·lència, Eugeni d’Ors, que ara fa un pèl més de cent anys iniciava el seu cèlebre Glosari a La Veu de Catalunya, bona part del qual va ser redactat, justament, a les sales de l’Ateneu Barcelonès. Mèrits diversos i extensíssims en el camp cultural i justícia intel·lectual és el que, si fem cas a Bilbeny, justifica el reconeixement atorgat a l’Ateneu.

La bona introducció de Carles Martí ha estat seguida, així doncs, d’un discurs de to més elevat de Bilbeny, i el crescendo ha arribat al màxim amb la intervenció de Bohigas.

Al final, canvi de to amb l’alcalde. L’aposta d’Hereu és la de la renovació i, lluny ara de valorar aquí si efectivament podrà reeixir o no en la seva intenció, val a dir que el primer que ha renovat és l’estil. Cal remarcar, per fer justícia, que dels quatre oradors Hereu és el que menys s’ho havia preparat, però la seva actuació (podem dir-ho així, oi?) ha buscat novament aquest to proper i relaxat que, en el poc temps que fa que ocupa l’alcaldia, ja li ha proporcionat el reconeixement de no poques instàncies ciutadanes, i no pas de les menys crítiques, justament. Parla a poc a poc, va desgranant les idees amb parsimònia a base de frases curtes (o de frases llargues amb interrupcions sistemàtiques que, malgrat tot, no dilueixen el sentit del discurs), i de tant en tant, aixeca sobtadament el volum i el to de la veu per deixar anar alguna idea que, això hem de suposar, ell vol remarcar especialment. I remata la seva intenció, aixecant el cap o dirigint-lo amb decisió cap a alguna banda concreta i molt precisa (diria que triada gairebé sempre de forma aleatòria), clavant els ulls a qui s’hagi creuat en aquell moment amb la direcció de la seva mirada. I te’l creus. Pots estar-hi d’acord, o no. Però te’l creus. Et fa l’efecte que ho diu de debó. L’afirmació que acabo de fer, que en un debat polític podria generar molta discussió, en un acte com el d’avui, és d’autèntic reconeixement. Si algú et dona un premi o un regal, és d’agrair que et transmeti la sensació que va de debó. Segurament li ha faltat una mica d’ordre en el discurs, però aquest és un dels problemes de buscar sempre la proximitat: si ho fas a través de la improvisació, hi ha dies que estàs més encertat i dies en què ho estàs menys.

En finalitzar l’acte, Bohigas s’ha dedicat a encaixar mans, agrair felicitacions i a somriure pletòric, a tort i a dret, amb el rostre il·luminat i una corbata perfecta per a senyalitzar la seva posició relativa de forma permanent en mig de la gernació: ratlles de múltiples colors en diagonal.

Avui, ja ho veieu, estic poc crític. He estat tolerant i magnànim en el judici dels que han pres el micròfon, i exigent en la demanda d’atenció. Això d’avui era important i bé valia la pena que us hi estiguéssiu una estona, llegint. O és que us penseu que totes les notacions en un bloc han de ser collonades personals?

Visca l’Ateneu, tolerant i exigent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!