El conseller de cultura i comunicació, Joan Manuel Tresserras, no s’està de res per defensar la seva coherència personal; ni tan sols sembla que hagi de fer cas de les sensibilitats més arrauxades d’ERC que, com diu ell, no és el "seu" partit, sinó el partit que l’ha proposat com a conseller. Interessant. D’entrada, sobta trobar un conseller que no se senti temptat a combregar amb rodes de molí per fer costat als qui l’han defensat per al càrrec que ocupa. Però a poc que t’ho miris amb calma, resulta recomfortant trobar algú que, a més de seguir consignes dictades des de les alçades partidistes, pensi pel seu compte. El comunicòleg, eminència indubtable en el seu camp, no s’està de dir, en una entrevista que rescato al web amic de Els altres andalusos, coses tan execrables des del punt de vista dels nacionalistes més essencialistes com que cultura catalana és tota aquella que es fa a Catalunya, fins i tot la que s’expressa en castellà (ens recorda subtilment que a l’entorn metropolità, de fet, s’hi parlen unes 300 llengües), sense fer escarafalls per la rumba i el flamenc.
És clar que cal preservar i potenciar el català com a expressió autòctona de la cultura catalana, i és clar que el català es troba en una situació de clar desavantatge al costat d’una de les quatre llengües dominants al món, però també insisteix una vegada rera l’altra (ja li ho he sentit dir en nombroses entrevistes o intervencions públiques) que cal abandonar el victimisme de la cultura catalana. Ni som tan petits, ni estem tan malament. Una altra "perla" que deixa anar en l’entrevista que us he referenciat és que cal rescatar l’autèntic sentit del que entenem per cultura popular. Diu amb claretat que cultura popular és aquella que fan avui les classes populars. I per aclarir del tot la seva posició, diu que no és cultura popular d’avui la cultura popular que es feia fa cinquanta anys. Que en prenguin nota essencialistes autòctons i nouvinguts, entre ells els resistents a la integració que habiten la majoria de cases regionals que conviuen amb nosaltres a les ciutats catalanes.
Tresserras crida també l’atenció sobre aquells catalanets que continuen pensant que per ser català cal exercir-ne d’una manera determinada i concreta, sense permeabilitats als nous arribats. I també alerta sobre aquells nouvinguts que volen preservar la seva cultural d’origen sense deixar-la contaminar per la seva cultura d’acollida.
Però no voldria passar per ser un admirador acrític del conseller Tresserras. En l’entrevista en diu alguna amb la que no combrego. Li sembla, per exemple, que no cal obligar a aprendre el català; li sembla que aprendre’l ha de ser, fonamentalment, un dret, i que malament ho passaran els que no ho facin perquè a Catalunya, malgrat les dificultats que pugui passar la nostra llengua, ho tindrà més difícil per desenvolupar-se i prosperar. No em sembla una postura personal dolenta, però em sembla fatal des de l’òptica de la cohesió social i de la garantia dels drets col·lectius. Conèixer la llengua del país d’acollida, si és que realment vols ser acollit, ha de ser una obligació (jo diria que necessàriament moral) legal, amb tots els supors i ajuts que calgui i respectant excepcions raonades i justificades; però una obligació, al cap i a la fi. De la mateixa manera que és, avui, una obligació conèixer el castellà.
En qualsevol cas, les opinions de Tresserras, expressades de forma nítida, planera i senzilla, són una bona mostra del catalanisme que a mi m’agradaria defensar. Un catalanisme intel·ligent, reposat en la raó, immune a les crides de l’estòmac revoltat, i indiferent a l’influx de les essències pàtries que són sempre sinònim de manipulació. Si hi ha una ERC que m’agrada és la que seria representada per aquesta manera d’encarar la independència. Ens cal ser independents perquè ho volem avui i perquè avui és necessari, en el nostre entorn actual, amb tots els nostres condicionants i sense excloure ningú que visqui amb nosaltres per pròpia voluntat. No porquè ens ho diguin veus ancestrals, d’ignota procedència i incorruptibles al pas del temps. Aquestes veus, a més d’estar rovellades i ser estèticament dubtoses, són habitualment mentideres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I la conveniència sociata és la pluja fina fins remullar que cau des de fa trescents anys des de l’instauració del Decreto de Nueva Planta que continua fins els nostres dies amb els retocs cosmetics escaients en cada bugada.
Com la cultura catalana què és puga fer a Andalussia o l’Alguer és cultura catalana.
I les corregudes de bou són cultura espanyola feta a Catalunya.
I tota altra qüestió només són bous embolats i empastrades espitxades..