VARIACIONS

No és poca cosa, però justament d’això va parlar Ferran Mascarell en la conferència que va pronunciar dijous passat a l’Ateneu Barcelonès, en el tradicional acte d’obertura del nou curs d’activitats de la docta casa; de refundar el catalanisme. I el títol que va triar per al seu parlament era prou explícit. Catalanisme: any zero. La finesa política dels catalans. L’actual vicepresident primer de l’Ateneu va aixecar, a priori, remarcables expectatives amb la seva proposta. I val a dir que, al marge dels acords o desacords que un pugui tenir amb el contingut de la conferència, Mascarell no va defraudar: el seu plantejament va ser ambiciós, i algunes de les seves afirmacions, ben contundents. L’acte em va semblar d’un especial relleu per dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè va recuperar i actualitzar una de les més valuoses tradicions de l’Ateneu, l’inici del curs amb un discurs propositiu, de temàtica central per a l’esdevenir del país, amb ambició de marcar la pauta de posteriors debats. En segon lloc, perquè evidencia una voluntat de projecte per al país des d’una òptica progressista, indefectiblement lligada al catalanisme, buscant una formulació concreta, anunciant un ideari, demanant explícitament que comenci una nova etapa, potser un nou camí.
No em dedicaré pas descriure-us la conferència de Mascarell, entre d’altres coses perquè a partir de dilluns o dimarts la podreu trobar al web de l’Ateneu, i tindreu l’oportunitat de llegir-la amb tranquil·litat i sense la intermediació de la meva opinió. Però em quedaré amb un parell d’idees que em semblen especialment interessants.
Mascarell deia que la societat catalana i el pensament polític que hi és majoritari i transversal, el catalanisme, no viu pas una situació de perplexitat, com diuen els sociòlegs, sinó d’indefinició. No hi ha projecte, ara mateix. Després d’un segle de supervivència en alguns casos gairebé miraculosa, i després de certificar aquesta transversalitat majoritàriament acceptada, el catalanisme està en el final d’una etapa que fins i tot es podria qualificar d’exitosa, però que arriba al seu darrer alè. I cal, per tant, obrir-ne una de nova amb nous plantejaments, reformulant i transformant en tot el que calgui el seu ideari.  I aquesta feina, fins al moment, no hem començat a fer-la. I aquí rau el nucli de la qüestió. Estem esgotant un model que ha estat útil i fins i tot profitós en termes generals, però al qual ja no li queda futur. I com que no construïm alternativa, estem en una situació d’estancament o d’indefinició. Cap a on i com volem anar-hi?
La segona idea que em va interessar era la seva afirmació que la transversalitat del catalanisme, que dóna accent a diversos posicionaments ideològics, és de fet un instrument vital per fer-lo avançar. Les diferents formacions polítiques desenvolupen estratègies diferents i es marquen, és clar, objectius finals divergents, però en la tàctica de present i de futur immediat, hi ha prous elements d’unió com per avançar plegats. És a dir, i per dir-ho llis i clar: sobiranistes, federalistes i autonomistes poden avançar junts, aplegant forces, sobre la base comuna del catalanisme, perquè a tots els queda pendent assolir objectius ben ambiciosos que es troben en la mateixa direcció, per bé que a distàncies diferents. 
És obvi que les meves paraules no són les de Mascarell, i que la meva interpretació admet matisos a cabaços, però només les idees apuntades em sembla que ja fan aconsellable una lectura atenta (i crítica, és clar) de la conferència. Estigueu atents al web de l’Ateneu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!