VARIACIONS

Segona edició del nou cicle Tribuna Ateneu, amb el conseller Ernest Maragall com a protagonista. Ens havia de parlar d’educació, i ho ha fet, però no ha desaprofitat l’ocasió per anar més enllà i sumar la seva posició personal a la del socialisme més catalanista, representat de forma brillant i fins a cert punt sorpresiva des de fa uns quants dies per Ferran Mascarell. La conferència amb que Mascarell va engegar l’actual curs de l’Ateneu el passat 2 d’octubre està generant tota mena de reaccions, entre elles l’adhesió d’algun dels representants més conspicus del sector catalanista del PSC. I avui Maragall ha dedicat vint minuts de la seva intervenció de pràcticament una hora a sumar-se a les idees expressades per Mascarell en aquella conferència i a explicar, des del seu punt de vista, el moment que viu el país en perspectiva nacional.

La conferència de Mascarell la trobareu aquí, i la intervenció de Maragall al Tribuna Ateneu la podreu veure completa a Vilaweb TV a partir de demà dimarts. Hi ha qui diu que el text de Mascarell pot convertir-se en una mena de manifest fundacional d’una reacció que aspira a recuperar el pes i influència del sector mes catalanista dels socialistes. N’hi ha, per tant, que el truquen per felicitar-lo. I n’hi ha, amb tota seguretat, que li diuen que amb la seva posició traspassa la frontera del que és tolerable per a l’actual PSC. Interessant.

El que queda clar és que Ernest Maragall ha evidenciat avui una adhesió gairebé incondicional als seus postulats. Ho ha fet de manera explícita i sense embuts. També és cert que els posicionaments nacionalment més ambiciosos formulats des de qualsevol instància del PSC (inclòs Mascarell, ara que aparentment no té influència política directa) no són rebutjats, desmentits o contradits pel discurs oficial de Montilla que, en termes generals, està resultant més agosarat del que mai va ser, per exemple, Jordi Pujol, quan exercia de President. Diuen que el càrrec imprimeix caràcter. Potser sí.

Però segurament la batalla no és tant de discursos i posicionaments públics com d’actituds internes i pràctiques. Això que tothom anomena aparell del PSC no salta d’alegria amb les efusions catalanistes, però tampoc no les desmenteix i no en fa atac públic. Potser és que té la paella tan ben agafada pel mànec que no li fa falta constradir-les, i encara li va bé acceptar mostres públiques de dissenssió en terrenys purament teòrics perquè així fa gala de pluralitat i tolerància. Però costa pensar que els arguments, brillantament exposats, de Mascarell, no tenen cap repercussió pràctica. Per molt ben lligats que estiguin els mecanismes del poder una aportació intel·lectual del nivell de la de Mascarell ha de fer xerricar els engranatges si no s’hi està d’acord. I, per tant, jo pregunto… hi estan d’acord, o no? Algú del PSC pot fer una aportació de nivell similar en un altre sentit i proposant coses diferents?

On és el límit per al PSC? Mascarell l’està buscant? Hi ha massa crítica al PSC per aspirar a consolidar un pol de pressió a la vora d’aquest límit aparentment desconegut? Avui Maragall ha fet una passa no pas poc significativa amb la seva declaració de complicitat amb les idees de Mascarell. Qui més s’hi suma, públicament? Hi haurà corrua d’adhesions? No perdem de vista el tema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!