VARIACIONS

I un be negre! La tarda que la borsa nordamericana va tornar a  registrar una caiguda  espectacular tot arrossegant les europees darrera seu, l’Ateneu va rebre un  dels  seus socis més il·lustres per sentir-lo parlar dalt de l’escenari, més en forma que mai. No menys de mitja dotzena de vegades  va  dir Jordi Pujol que ell ja no fa política o que no vol fer certes crítiques per no incidir en el debat d’estricta actualitat partidista. I cada vegada, després de fer alguna d’aquestes afirmacions, va deixar  anar càrregues de profunditat,  amb una eficàcia fora de tot dubte, repartint clatellots dialèctics a totes bandes. Per tornar a anar amunt, va titular la seva conferència d’ahir dilluns,  en el marc del cicle Observatori Ateneu, dedicat a fer prospectiva sobre algun dels temes estratègics per al país i de màxima actualitat.

No podem pas dir que li sentíssim a dir coses gaire noves. Segurament se’l pot criticar per moltes raons, però la constància i la determinació ningú no les hi pot negar. De totes les que va dir, apunto algunes coses que em van semblar especialment interessants.

1. El balanç del catalanisme és globalment positiu, a dia d’avui. Per obstinació i per convenciment aquest país s’ha mantingut en peu quan tenia tots els  números per desaparéixer com a poble. “El got és mig ple”, ha dit, quan “tocava que estigués buit”.

2. Hem fet coses importants. Malgrat les dificultats i l’actual situació, complexa i de sortida incerta, la  nostra posició de partida és bona. Liderem les exportacions de l’Estat amb diferència, els recursos dedicats a I+D creixen i la tendència ens porta a aproximar-nos als índex europeus,  les nostres lletres i en particular la nostra literatura creixen i assoleixen èxits internacionals inèdits… Misatge optimista: cal pencar però ens en podem sortir.

3. Hem d’actuar. Ha fet una repassada irònica i a estones gairebé sarcàstica dels projectes de país que queden paralitzats per oposicions, segons ell, desraonades (transvassaments d’aigua, generació d’energia,  connexions elèctriques amb França….). Per tant, ens en podem sortir, però no ens en sortirem pas oposant-nos a…. tot.

4. No n’hi ha prou de gestionar: cal un projecte de país. La gestió és necessària, ens ha dit, però ha d’estar integrada en un projecte de país. I ell creu que ara mateix, és clar, no n’hi ha. Aquesta afirmació és meva. Ha fet una referència (en aquests dies és gairebé inevitable, suposo) a Barak Obama, per dir que, tot i que no se li coneix un programa clar, quan parla proposa i descriu un projecte de país atractiu per als votants. O sigui, que necessitem algú que ens proposi un país, que ens expliqui un projecte.

5. Un element constitutiu del catalanisme, que l’ha caracteritzat i que li ha donat força històricament, és el seu component ètic. Els valors morals. Els hem de recuperar en aquella part en què els hàgim perdut.

6. Un elogi enverintat al conseller Maragall. S’ha mostrat disconforme amb el model educatiu desenvolupat en els darrers 30-40 anys. I això malgrat haver governat ell. I pensa que ara, la llei  d’Educació que defensa el conseller intenta recuperar els valors justament que ell ha volgut impulsar durant molts anys i que li criticaven, entre d’altres, els socialistes. Diu que el conseller Maragall només compta amb mig PSC per donar suport a la llei, que té en contra tot ICV i gairebé tot ERC (els deixa el benefici del dubte). Com que la llei recupera les idees que ell sempre ha defensat, pensa que és qüestió de responsabilitat que CiU doni suport a Maragall. Deu n’hi do.

7. No volia parlar de l’Estatut, tot i que ha dit que es va plantejar malament d’entrada. I no volia fer cap elogi, tot i que ha dit que si tenim Estatut és només gràcies a Artur Mas. No volia fer sang, tot i que ha dit que els que s’hi van oposar estan esverats perquè potser ens el retallaran. Queda clar que quan el President Pujol diu que no vol dir una cosa, és que ja l’ha dita.

I n’ha dit moltes més, de coses. Tantes, que el conductor de l’acte, el periodista i també soci de l’Ateneu, Lluís Foix, ha tingut poc espai  per a intervenir i fer-li consideracions, tot i que no s’han trobat a faltar (el mateix Foix m’ho deia en finalitzar l’acte) perquè el President Pujol es pregunta a sí mateix, quan discurseja. I amb dues preguntes del públic (a l’Ateneu és pecat mortal no reservar un espai remarcable de temps per a les preguntes i discussió amb el públic), n’hi ha hagut ben bé prou, perquè els assistents estaven voluntàriament lliurats a la peculiar però eficaç oratòria del Molt Honorable.

I en acabar ens ha demanat si la conferència s’enregistrava, perquè no l’ha escrit (els papers que feia anar amunt i avall i fins i tot feia voleiar durant la seva xerrada devien ser, tot plegat, notes) i li feia gràcia  tenir-la. Ens ho ha demanat per poder transcriure la conferència. Vol tenir-la. Serà, simplement, que vol tenir-la per afegir-la a la seva col·lecció de conferències (la llista de parlaments publicats mentre exercia de President és llarguíssima), o és que creu que el que ha dit avui a la docta casa és especialment important?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!