VARIACIONS

Trista, tristíssima notícia. Em diuen que el Servei d’Informació i Assessorament per a Joves (SIAJ) de l’Alt Penedès i Garraf està vivint les seves darreres setmanes. El que ha estat des de 1986 un referent excel·lent del treball en cooperació entre diferents municipis d’aquestes comarques, a través d’un sistema mancomunat d’atenció als joves, té els dies comptats per decisió política. Durant molts anys, quan defensàvem que les polítiques de joventut havien de prestar-se en tots els municipis, amb independència del seu tamany, i que el treball en xarxa era, més que una opció de futur, una necessitat, ens remetíem al SIAJ per demostrar que era possible fer-ho i, a més, fer-ho bé. Aquest argument, però, ben aviat deixarà de ser cert.

Val a dir, abans que res, que s’ha de remarcar la tasca excel·lent que hi han desenvolupat els responsables tècnics que ha tingut aquest servei al llarg dels anys. Allò que falla no és la capacitat de prestar servei, sinó la impossibilitat política de mantenir els acords i les estructures que aixopluguin un treball que des del punt de vista tècnic té tota la coherència i tot el sentit del món.

No tinc gaire informació sobre les raons precises del final anunciat, i per tant serà bo estar amatent a escoltar les justificacions que es facin públiques quan el final sigui una certesa formal. Però ja avanço que molt bones explicacions hauran de donar per convèncer-me que la “solució” a la situació, fos quina fos, havia de ser l’aniquilació del projecte.

De moment, tinc sospites. Una: competència mal entesa entre municipis, liderats per a aquests afers per regidors amb escàs coneixement real de les politiques de joventut i de les necessitats concretes de gestió. Dues: competències partidistes entre grups polítics presents en diferents mesures i proporcions als municipis implicats. Tres: avanç del model excloent que es proposa amb la nova proposta de moda, els serveis per a la emancipació, que no s’integren en la xarxa existent de serveis d’informació sinó que els xuclen, els absorveixen, els fan una OPA hostil. Quatre: falta de voluntat i determini per trobar sortides tècniques a les dificultats i problemàtiques (que n’hi ha, és clar) tècniques. Si un sistema no funciona, millorem-lo, arrangem-lo, retoquem-lo, reformem-lo…. no ens el carreguem sense dret a apelació. Cinc: escassa i problemàtica connexió entre responsables polítics i responsables tècnics.

Potser algú dirà que les raons que proposo estan carregades de prejudicis. És cert; ja hi estic d’acord. Són els prejudicis propis de molts anys de pràctica i coneixement de les polítiques de joventut, així com d’observació dels comportaments polítics, que premien les sortides radicals i potser vistoses per damunt de les sortides racionals, que són sempre més complexes i, és clar, díficils d’assumir.

Algú en sap res, d’aquest desastre? Expliqueu-me’n alguna cosa, please.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!