VARIACIONS

Recordeu el Capità Enciam? Els petit canvis són poderosos, ens deia el popular actor del Masnou, Pep Parés, enfundat en un vestit de superheroi ecologista. Avui Parés ha propiciat un nou petit canvi que, esperem-ho, potser podria arribar a ser poderós. He pogut compartir taula amb ell per presentar el cicle Músiques sota la palmera pels drets humans, un projecte conjunt entre l’Ateneu Barcelonès i Amnistia Internacional Catalunya, presidida des de fa una bona colla d’anys per l’actor. Tots els divendres de juliol, agost i setembre, el jardí de l’Ateneu acollirà actuacions d’algun dels grups més representatius de la diversitat cultural, musical i social de Barcelona, l’entrada dels quals es destinarà íntegrament al finançament de la campanya permanent d’Amnistia Internacional pels Drets Humans. Aquest mateix divendres, dia 6, tindrà lloc la primera actuació, amb el grup Nómhadas, i seguiran ininterrompudament tots els divendres de l’estiu amb Nino Galissa, Dil Mastana, Montse Cortés, Calima, La Familia Rústika, Gwen Perry, Meridiana, Möondo, Carmen, Mashalà, Rodrigo Flores i els Moussakis. Una programació d’autèntic luxe, que és possible només gràcies a la generositat dels propis músics, que renuncien al seu catxet en benefici de la campanya, i a les aportacions, a parts iguals, de l’Ateneu i d’Amnistia Internacional.

El cas és que l’acte de presentació de cicle no m’ha permès assistir a una altra roda de premsa que tenia lloc un pèl més tard, també a l’Ateneu. Entre totes les meves innombrables virtuts no hi ha encara la de la ubiqüitat (però no patiu, a tot arribarem) i no he pogut assistir a la presentació que ha fet la revista Enderrock del DVD commemoratiu de la celebració dels 20 anys de cançons de la Trinca. Lluís Gendrau, factòtum de l’edició de revistes en català (senyor dels anells del Grup Enderrock i president de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, APPEC), bon amic com és, s’ha quedat una estona després de l’acte per saludar-me i, malgrat la pressa que  teníem tots dos, ens ha vagat encara de fer una mica de safareig sobre l’estat de la qüestió del món comunicatiu del país i de les desmereixedores polèmiques que periòdicament castiguen la cultureta indígena. Hem gastat ironies i fins i tot algun sarcasme, hem rigut, hem estat fonamentalment d’acord i ens hem emplaçat a un dinar proper, per repassar i arreglar definitivament això de la Cultura (ei, en majúscula, eh?). En Lluís és algú que val la pena no perdre de vista durant gaire temps seguit, perquè al seu voltant no para de generar moviment, novetats i sorpreses. Segurament és una de les persones del món que treballa més, perfeccionista fins l’obsessió i emprenyadorament expert a posar sempre el dit a la nafra, cosa preocupant per als que tenen nafres remarcables.

No ens hem pogut estar de comentar la recentíssima aparició del portal Cultura21 i de la revista homònima, de caràcter semestral. Dijous passat vaig assistir a l’acte de presentació, presidit per l’Honorable Tresserras. Per cert, em temo que el conseller sí que s’acosta força a la capacitat ubiqua, perquè darrerament no faig altra cosa que veure’l als mitjans amb motiu de tota mena de presentacions, conmemoracions, debats, discussions, entrevistes…. El cas és que a la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes (segurament una de les sales d’actes més lletges, incòmodes i afuncionals del món), Tresserras va quedar assegut entre les dues cares visibles del Grup Comunicació21, l’editor David Centol, cara institucional i empresarial del projecte, i Àlex Gutiérrez, multidirector dels productes periodístics de la casa i, diria jo, ideòleg de la cosa. Era sorprenent, fins a cert punt, comprobar la contundència i ambició d’aquets dos homes, amb un discurs ben consolidat i ben après, amb unes apostes en part sorprenents, en part necessàries, en part incertes. A banda dels productes més clàssicament periodístics del grup, els diaris de barris de Barcelona i la lloable revista cultural Benzina, s’han embrancat en la complexa i indefinida missió de promoure publicacions de referència dels sectors comunicacional i cultural. Revistes per a la gent del sector; per al debat, la discussió, la reflexió, la trobada… Interessant, francament. Però estrany si ens fem preguntes tan bàsiques com les que es refereixen a la seva viabilitat econòmica. El públic, en tant que intern d’un i altre sector, és limitat, i difícilment farà rendible el producte per si mateix. I una simple ullada a les revistes (a totes tres: Benzina, Comunicació21 i Cultura21) permet comprobar que d’anuncis n’hi ha ben pocs. Un miracle ecònomic no deu ser-ho; per tant, d’alguna banda han de sortir les misses. Haurem d’observar l’evolució del grup i dels seus productes. I, és clar, haurem de llegir els seus productes perquè, pel que un ha pogut comprobar, els continguts no desmereixen l’ambició dels seus líders.

Assistir a l’acte de presentació del nou portal em va permetre retrobar feliçment (trobar-la sempre reporta felicitat) la Marta Armengol, companya de projectes pretèrits de bon record, i que ara és redactora dels diaris del grup. Ah… i al seient del meu costat, mentre escoltàvem la filosofia dels senyors de Comunicació21, hi tenia la remarcable i mai prou ben valorada Núria Iceta, una de les ànimes de l’Avenç. Què ho fa que m’agradi tant criticar el món i els seus habitants? Serà que és una activitat fonamentalment hilarant. Em temo que la Núria compareteix amb mi aquesta afició, perfectament confessable. I per això va ser una acompanyant perfecta per anar puntualitzant i repuntant les afirmacions i propostes dels senyors Centol i Gutiérrez.

El cas és que ahir mateix vaig poder tenir una xerrada tranquila amb l’altra ànima de l’Avenç, en Josep Maria Muñoz. Segurament, ben aviat, Ateneu i Avenç tornaran a trobar-se en alguna iniciativa conjunta.

Roda el món i torna al Born. El viatge d’aquest post ha començat a l’Ateneu i ja hi ha retornat. Em fa l’efecte que el centre del món es va desplaçant, a poc a poc però de forma permanent i sostinguda, cap a l’Ateneu Barcelonès. Què feu que no hi veniu? Que no veieu que gairebé totes les coses interessants tenen una pota, una orella, un nas o una llengua entaforada a l’Ateneu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!