Ahir em preguntava amb l’ajuda de la revista Barcelona Metròpolis què és això de la societat civil, i tenia problemes per trobar una resposta definitiva. Avui, però, ho he vist clar. Després d’un dia intens i especialment atrafegat de treball m’he passat tres hores (fins a les dotze de la nit, estrictament) discutint amb altres sis persones en el transcurs d’un mal sopar d’entrepans. Les altres víctimes d’un desesperat final de dia són, com jo, membres de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, i debatíem amb passió sobre dos temes. El primer, la formulació d’esmenes a un primer text d’esborrany de la futura Llei Catalana de Polítiques de Joventut. El segon, els continguts de la posició que defensarà la nostra associació en la trobada estatal d’organitzacions de professionals de les polítiques de joventut que nosaltres mateixos hem organitzat a Barcelona i que tindrà lloc la setmana vinent. Hem arribat a acords sobre els dos temes, però al final les nostres cares i ullets eren una oda a la capacitat humana de resistència i autoflagel·lació. Em temo que avui la societat civil és, en bona mesura, justament això: una dotzena d’ulls cansats al voltant d’una taula carregada de temes de futur interessants, forçant l’intel·lecte i la raó per aportar propostes constructives en un hora en la que ja ningú no hauria de pretendre matenir la ment en actiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!