Espores al vent

El mal gust de boca que ha deixat la dissolució de l’AR entre els representants es deu al menysteniment de la feina que s’hi ha fet, que no quedarà recollida enlloc ni tindrà cap utilitat evident. El grau de decepció és proporcional al grau d’implicació: Hores i hores reunits en comissions, renúncies familiars, despeses de viatges, energies posades al servei d’intentar redreçar un edifici amb problemes als fonaments. I de sobte, en mig de feines i debats que ningú va avisar que no calia ni començar quan —ara ho sabem— la decisió ja estava presa de fa temps, amb un gest unilateral: moltes gràcies per la feina tan professional que voluntàriament heu fet, i adéu; adéu a persones que no han ni arribat a conèixer.

I ara què? Ara pendents d’una consulta que cerca donar un aspecte democràtic a una decisió de, com a mínim dubtosa legitimitat. Moltes de les persones que votarien no, ja no se sentiran inclinades a participar-hi, i a més, quin sentit tindria donar continuïtat a l’AR quan el govern ja s’hi ha posicionat en contra? Aleshores dimitiria el govern? La situació encara seria més rocambolesca!

Que l’AR ha trobat moltes dificultats per funcionar és ben cert; però com pot ser que no les haguessin mínimament previst? I com s’ho faran perquè aquestes dificultats no resoltes no es reprodueixin en la nova reformulació que proposen pel Consell, aquesta nova mutació per continuar ‘preparant’ la independència?

La proposta de preparar el carrer, crear un think-tank, legislar per la República Catalana… no comença a estar massa gastada? El cos segrega adrenalina quan ha d’afrontar un risc, no abans! El carrer, igual. Si el repte és fictici, és com jugar.

Una cosa similar passa amb això de fer lleis projectives. La futura República Catalana ja té a disposició unes quantes propostes de constitució, models de lleis electorals, pensades i repensades, lleis a punt per aplicar que han estat impugnades pel poder judicial espanyol, té la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, juristes a disposició, i tota una feinada feta per Debat Constituent.

Així d’entrada, la proposta de renovació no em sona gens nova, sinó més aviat una forma de xutar la pilota endavant, d’aquella manera a què ens tenen acostumats els partits independentistes, i això no és el que s’esperava del Consell. I és que quan un joc de mans te’l fan tantes vegades, acabes descobrint-ne el truc. I tot això sense oblidar els problemes que els mateixos consells locals tenen per continuar, per renovar les juntes rectores, en continua disputa pel capital humà amb les territorials de l’ANC. Qui ho entomarà? Acabaran sent l’extensió d’algun partit?

Entenc que torna a ser un redirigir les energies dels qui encara estiguin disposats a implicar-s’hi a fi de renovar les esperances de la bona gent, mutant una vegada més per no fer allò que tots sabem que s’ha de fer i que no es fa per manca de coratge: Anar a barraca, recuperar el que ens van prendre aquella tardor.

Mentrestant… mentrestant el temps va passant.