Espores al vent

El català hauria de ser la llengua d’ús normal als Països Catalans. Com que no ho és, per tal de garantir la seva continuïtat, ens cal parlar de normalització lingüística, terme que es queda tan curt que ni tan sols pot aspirar que el rol del català al territori de parla catalana sigui el mateix que el del portuguès a Portugal, del danès a Dinamarca o de l’italià a Itàlia.

Si el català fos la llengua d’ús normal a Catalunya, trobaríem molt estrany que, per exemple, a la recepció del nostre club esportiu ens atenguessin en una altra llengua que no fos aquesta; que els materials utilitzats en qualsevol presentació, que les activitats del centre cívic, que els cartells de les reunions d’escala, que el menú del restaurant, que el fulletó de propaganda del menjar per emportar-se’n, que la senyalització dels establiments… fossin en una altra llengua que no fos la pròpia d’aquí; que el conductor d’aquell acte de la Festa Major de barri que rep la subvenció del nostre estimat ajuntament, que la dependenta del forn de pa, que qualsevol treballador en el camp dels serveis, ja siguin de tipus comercial, esportiu, sanitari, administratiu, de lleure, de transport, socials…, se’ns adrecessin en una altra llengua que no fos la pròpia de Catalunya.

Si tot això molts no ho troben gens estrany, és perquè som en un procés de substitució lingüística avançat que posa la pervivència del català en perill en el territori que li és propi. No fer-hi res té conseqüències:

Quan no es vol veure res d’estrany en el fet que un treballador de l’Ajuntament faci una dissertació a l’escola i no la faci en català perquè diu —amb tota la patxoca— que en la llengua pròpia no s’hi sent prou còmode; quan es mira cap a una altra banda per no veure que aquelles sessions d’acollida subvencionades no s’estan fent en català, quan a algú li sembla que es trobarà més proper parlant en la llengua materna de l’oient, privilegiant, és clar, un tipus d’oient i menystenint els qui tenen qualsevol altra del centenar de llengües familiars que conviuen a la nostra ciutat; quan no es fa res per nedar a contracorrent de la llengua dominant, el català recula. Només cal parar orella per sentir quina llengua utilitza una persona d’origen xinès i una d’origen marroquí per comunicar-se entre elles per saber si dóna resultats o no la política lingüística que sabem que hauríem de dur a terme per aturar el llengüicidi.

Que una cambrera sigui prou descarada per dir-li al client «hablame normalito» posa en evidència la impunitat amb què s’exerceix la colonització lingüística. Els lingüistes prediuen que el 90 per cent de les llengües que avui es parlen hauran desaparegut a finals de segle. Nosaltres tenim la responsabilitat de preservar la nostra, tots: tant com a inspector que atorga la llicència d’obertura a un nou establiment, com a encarregat de personal, o com a client.

El millor que podem fer per normalitzar la llengua és actuar com si ja ho fos, de normal. Sovint les persones simplement adapten el seu comportament en allò que esperem d’elles.

@CatalaATerrassa

https://sites.google.com/view/catalaterrassa/