Pau Alabajos

Les grans veus no neixen sinó que es fan. Seria una frase falsa si no
tinguéssim exemples a munts aquí on vivim. Primer que res ens caldrà
definir què és això d’una gran veu. Hi afegirem paraules per acabar
d’arrodonir definicions i així acordarem, entre totes les que xerrem
sense parar alhora que escrivim, que les grans veus són les que
perduren quan passa la moda.

Les grans veus són, doncs, les que
van directes al ventre i el cor de la col·lectivitat, les que no
necessiten màrqueting per quedar-se a viure amb tu els dissabtes per la
tarda abans de l’estripada de la nit o quan, desconcertat, el cos és
agredit per etíliques quantitats excessives d’inspiració mentre el cap
manté la lucidesa que li és pròpia perquè sempre està més alt i no
s’ofega fàcilment malgrat ho intentem.

Cesk Freixas i Pau
Alabajos, a banda de compartir número i disc de l’”Enderrok” fa uns
mesos, els vaig descobrir junts a Constantí fa una mica més d’un any.
Hi tenia reticències perquè tothom en parlava i, desconfiat com sóc
(cada cop que m’equivoco en temes així, m’agrada més equivocar-me),
pensava que els dos eren producte d’una nova campanya, aquest cop
adreçada a alguns moviments socials, orquestrada i justificada per les
seves afinitats o militàncies en aquests mateixos moviments. Em vaig
equivocar i ho vaig notar ràpidamt en veure el Cesk tocar al peu de
l’església de Constatí i en escoltar “Futur en venda” del Pau, al
concert del qual vam fer tard perquè les tapes es van fer pregar i quan
vam arribar la seva actuació ja havia acabat. Tant un com
l’altre són blocaires i la lectura dels seus escrits continuats em va
acabar de confirmar que un i altre tenen una gran veu en formació,
perquè abans de cantar cal saber mirar i veure. I el Cesk i el Pau
miren, hi veuen i són capaços de fer cançons amb el que veuen, sigui
perceptible a la vista o a qualsevol dels altres sentits.

El
Cesk ha anat creixent alhora que expandint-se i ja té temes, més en
directe que en disc ara mateix, que interpretats i cantats deixen veure
que el que hi ha darrere no és un bluf sinó un compositor, intèrpret,
autor, músic i, en definitiva un artista que ja no és promesa sinó
realitat. Aquests nous camins l’obren al món de la poesia més potent de
la contemporaneïtat en la veu, per exemple, d’Agustí Bartra, el fidel
deixeble de la paraula viva maragalliana. Fins i tot se li poden
perdonar alguns pecats de primera joventut que el van portar a musicar
pamflets que no s’adeien tant amb qui serà una gran veu. Vista, oïda,
tacte i olfacte però sobretot veu, veu que no esdevingu veu dels amos
sinó del poble. Sóc conscient del perill que contenen paraules tan
amanides i plenes de ditades de tot tipus com és aquesta, però en el
cas del Cesk les paraules són, i seran cada dia més, punys; i carícies
quan estenguin el palmell i els dits esdevinguin comunicació.

El
Pau és autor d’un disc de fa ben poquet (“Teoria del caos”) en què
demostra de nou les maneres, les bones maneres, que apuntava a
l’indispensable “Futur en venda”, on trinxava tot allò que podia ser
trinxat i esdevenia, per pròpia decisió personal, continuador d’algunes
de les grans veus sense seguidismes de cap mena i amb corrosiva
relectures d’ells mateixos.

Potser la cosa més interessant dels
dos músics és precisament el que a mi tanta por em feia. Un i altre no
són producte del bon rotllo i les lletres afins amb alguns moviments
socials dels Països Catalans. Malgrat això, sí que hem de tenir en
compte que la seva primera projecció ha estat dins i com a conseqüència
d’espais culturals alliberats que han crescut dins o a la vora
d’aquests moviments socials. Tenint en compte que no fan ni punk, ni
hardcore ni tan sols ska, el Pau i el Cesk han transitat una porta que
abans ja havia fet Feliu Ventura tot i que no totalment en què els
cantautors catalans ja poden néixer entre els qui lluiten contra
l’Espanya rància però també contra els Països Catalans de la caspa
regional, aquells Països Catalans que es vesteixen de festa a Prada de
Conflent una setmana i mitja a l’any i guarden les gales la resta per
parlar de peix al cove i de misèries semblants. El Pau i el Cesk són
fills d’uns espais que són alliberadors i per això s’atreveixen a
somiar i en els somnis hi ha grans veus que han oblidat les renúncies
perquè quan canten el món s’eixampla.

JORDI MARTÍ I FONT

Article publicat al setmanari d’informació crítica El Triangle (setembre de 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!