Pau Alabajos

Dijous, 6 de desembre de 2007.

Desdejunem de bon matí i ens desplacem fins a Montroi, el poble més pròxim a Real: hem sol·licitat la sala d’assajos d’aquest municipi de la Vall dels Alcalans per enregistrar diversos passatges de piano per al nou disc. Montem de nou l’estudi portàtil en aquest espai i sonoritzem l’instrument. Es tracta d’un piano de cua que s’utilitza per a la docència i per a alguns concerts extraordinaris que se celebren de tard en tard en aquella mateixa sala. Després d’escalfar una miqueta, Fede comença a tocar les cançons que venim preparant des de fa mesos: Síl·labes de vidre, Línia 1 i Comptat i debatut. Resulta un miqueta estrany escoltar l’acompanyament que fa el piano sense que sone pels altaveus la base rítmica del tema amb guitarra, baix i bateria (els micròfons que hem usat per a la sonorització són tan sensibles que perceben qualsevol sorollet a molts metres de distància, per aquesta raó Fede ha de guiar-se amb uns auriculars per interpretar les seues melodies). Al voltant de les 13:30 acabem amb el piano acústic i passem als teclats elèctrics i els sintetitzadors. Aquest tipus d’instrument és molt més senzill d’enegistrar, per línia, sense l’ajuda de la microfonia. Lletania, Contra el ciment i Sense equipatge són les cançons on s’incorporaran aquestos arranjaments. Acabem ràpidament, s’ha fet l’hora de dinar i fa una estona que ens morim de gana. Dinem en Ca Aurora, una amiga de Vicent Sengermés, que ens prepara un filet de carn de cavall amb allets que fa caure d’esquenes. Xuclà ha demanat també aquest plat, però fa un mosset o dos i ja no menja res més: es troba malament de l’estòmac. No sabem si ha agafat el mateix virus que va atacar-me a mi a L’Eliana farà cosa d’uns dies o si, pel contrari, menjar de menú tantes vegades durant la setmana i no parar en torreta, entre altres coses, ha atacat el seu sistema immunològic. Amb tot, sobre les 16:30 fem via cap a l’estudi de Real de Montroi per enregistrar les aportacions del violoncello per al disc: Síl·labes de vidre i un xicotet fragment en Pamflet. En un parell d’hores hem acabat la feina: el més complicat ha sigut que Cristina, una violoncel·lista de formació clàssica, se n’eixira dels motlles canònics per tocar unes notes amb una certa reminiscència oriental, atés que la temàtica de la cançó així ho demanava. Li ha costat una miqueta, però s’ha guanyat tota una matrícula d’honor, ha deixat enregistrat un parell de melodies molt especials. En acabant, marxem cap a casa perquè Toni no s’ha recuperat encara del mal de panxa i creiem que és millor que descanse i demà serà un altre dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!