Pau Alabajos

dissabte, 13 d’octubre de 2007, Liyon (Arpitània), Espace Culturel International Kotopo

300 quilòmetres, si fa no fa, separen Montpelhièr de Liyon. Ens ho prenem amb tota la tranquil·litat del món: cap sorpresa en la carretera, fem el trajecte en poc més de tres hores. Liyon és la segona ciutat de l’Estat Francés pel que fa a nombre d’habitants (amb un milió sis-centes mil persones, molt per davall dels onze milions i escaig de la gran metròpolis que és París). Aquesta ciutat pertany al domini lingüístic del francoprovençal o arpità, una llengua a mig camí entre el francés i l’occità que es parla en el cercle format per les ciutats de Liyon, Geneva, Grenoblo, Losena, Sant Etiève, Nôchâthél, Aoûta, Chambèri, Èneci, Sion, Fribôrg, Rouana i Bôrg (en l’original, gràcies a l’amic Ricard): aquest territori es coneix com Arpitània, una realitat nacional esquarterada entre els estats de Suïssa, Itàlia i França. No cal dir que es tracta d’un idioma en perill d’extenció, atenent a la situació de diglòssia en la qual es troba, fagocitat a marxes forçades pel francés i l’italià: es calcula que en l’actualitat parlen francoprovençal unes 60.000 persones, la major part d’elles gent gran de les zones rurals. Feta aquesta introducció, ficarem les mans en farina: estem a 1.000 quilòmetres de casa, fa un fred de mil dimonis i aquesta nit actuem en un centre cultural anomenat Kotopo. Es tracta d’un local especialitzat en sostenibilitat etnològica i lingüística. No debades, el gerent de l’espai i el cambrer dialoguen entre ells en esperanto amb tota naturalitat (kotopo significa etcètera en aquesta llengua de laboratori). Una vegada més, compartim cartell i escenari amb Nèstor Mir i Àlex Badia. Ens anuncien com la nouvelle scène folk de València, la qual cosa ens fa molta gràcia: mai no hauríem dit que la música que fem és d’arrel tradicional, però es veu que no tenim un estil el suficientment afrancesat com per a englobar-nos dins de l’etiqueta chanson d’auteur. Aquesta nit la cosa és més complicada. A Montpelhièr, com que tocàvem en el carrer, no calia que explicara els temes abans d’interpretar-los: ací, en canvi, em toca llançar-me a la piscina i dir algunes parauletes en el meu francés de l’Horta Sud entre cançó i cançó. Cette chanson s’apelle Future en vend, merci beaucoup, au revoire. M’he recordat d’un dels meus discos de capçalera, A l’Olympia, on l’Ovidi se les veu de tots els colors per a presentar les seues cançons en directe en aquesta sala parisenca de referència . Nèstor em tira una maneta, sobretot en una de les noves, Línia 1, que parla sobre l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 a València i que necessita d’una contextualització, tenint en compte la censura que els mitjans de comunicació van exercir en el seu moment per tal de difuminar la falta d’escrúpols del govern valencià. En la recta final del recital, ens ajuntem tots en l’escenari i fem una versió d’Al Vent a tres veus, guitarra i harmònica que ens vàrem traure de la mànega el dia anterior, en el carrer de les Escoles Laiques. Un gran epíleg, sí senyor: després de comunicar-nos per senyes amb alguns espectadors després del concert, arrepleguem els instruments i ens n’anem al llit. Abans de caure rendit, em pose a pensar i repare en el privilegi que suposa poder emportar-nos les nostres cançons tan lluny i compartir-les amb els espectadors, tot i que no entenguen les paraules que pronunciem… Massa metafísic m’estic posant, serà millor que em gite i descanse. Encara ens queda el trajecte de tornada, unes onze hores de carretera (si el trànsit no ens juga males passades) i portem prou d’esgotament a l’esquena. Demà serà un altre dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!