Pau Alabajos

diumenge, 6 de juliol de 2008 – Local social Aturuxo

Després de dinar, Paco i Bàrbera ens deixen el seu cotxe per viatjar cap a Boiro, localitat situada a la comarca de Barbanza on actuem aquesta nit. Com que anem amb una miqueta de temps, fem una parada en les dunes de Corrubedo, de les quals ens han parlat molt bé. La veritat és que no ens deceben: resulta molt curiós trobar una mena de desert enmig del verger que és Galiza. A les nou de la nit tenim les proves de so en el Local Social Aturuxo. El divendres va actuar el grup valencià Obrint Pas en el festival Mostra Das Culturas 2008 que s’organitza al municipi i ahir va ser el torn dels italians Banda Bassotti. El concert està previst per a les 22:30 hores, però com que són festes i tot el món està desperdigat, el públic no comença a arribar fins a passades les dotze… I  nosaltres que pensàvem que al País Valencià érem tranquils amb la qüestió dels horaris i resulta que a Galiza passa el mateix, i amb tota naturalitat! (ens assemblem molt, els gallecs i els valencians, en molts aspectes). Compartim escenari amb O Leo i Arremecaghona, que és una espècie de Toni de l’Hostal autòcton. Ens deixa literalment de pedra: enceta ell el recital amb un parell o tres de cançons de Suso Vaamonde, un dels cantautors gallecs clàssics que, segons ens comenta Leo, va decidir posar-se a cantar després d’un concert de Raimon a Santiago en el 68. Ens cedeix el torn a nosaltres, que actuem en format duet (guitarra acústica, violí i veu). El local està ple i són les dues de la matinada! Expliquem les cançons en valencià i la gent ens entén perfectament, es nota que n’hi ha comunicació fluïda perquè els conflictes que retratem es donen també a Galiza: depredació urbanística i especulació, impunitat del feixisme, secessionisme lingüístic… Abans del concert, hem estat xarrant amb Xurxo i Leo sobre aquestos temes i eren realment sorprenents les similituds entre tots dos territoris. El públic manté l’atenció sobre nosaltres l’hora i quart que estem damunt de l’escenari i fins i tot cantent tímidament en Al vent. Quan acabem, alguns espectadors vénen a felicitar-nos i ens compren algun exemplar de Teoria del caos. Mentrestant, Leo es prepara a l’habitació dels endreços. Quan finalment ix a escena, no donem crèdit: el xic reservat i seriós amb qui hem estat sopant s’ha transformat per complet. Sona un pasdoble pels altaveus de l’equip de so i apareix abillat amb un vestit d’andalusa i una guitarra elèctrica. A la segona cançó, es lleva el vestit de volants i trau a la llum un vestit de munheira amb una a d’anarquia bordada a la falda! I per a acabar-ho d’adobar, després d’una oda al castrapo (gallec escrit amb ortografia castellana) i una versió de La vida es una tómbola (la vida e una munheira!), es lleva la segona disfressa i descobreix una samarreta de la selecció portuguesa de futbol! Sense paraules ens ha deixat… En acabant, ens acomiadem de tothom i fem el camí de tornada cap a Santiago de Compostel·la amb la sensació d’haver estat tractats immillorablement. Arribem a les cinc i quart de la matinada i ens deixem caure morts al llit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!