26 de setembre de 2021
1 comentari

Benaguasil al segle XIX: històries d’un poble desinquet

Joan Bell-lloc

El passat de Benaguasil -com el de tots els pobles- està dauejat de fets obscurs, d’històries terribles i esdeveniments cruels. Eren matèria de conversa en les tavernes, en la bassa i en els llavadors, al mercat i a les tendes, a l’eixir de missa, en les llargues sobretaules de Nadal, en les converses a vora foc en les nits gelades d’hivern. Aquestes històries acabaven esbombant-se per tot arreu i moltes vegades, de tan exagerades, s’allunyaven dels fets reals. Han existit sempre, al llarg de la història, però el segle XIX va ser especialment prolífic en aquests fets.

Les interminables guerres carlines, els constants canvis de govern, el bandolerisme desbordant, el caciquisme domèstic, etc. no feien sinó propiciar una violència quotidiana que els periòdics d’aquell temps reflecteixen perfectament. I així podem observar que insultar i agredir membres de la Guàrdia Civil en una taverna ja es practicava al Benaguasil del s. XIX. Diu un periòdic de 1857:

“Han estat condemnats en executòria, procedents del consell de guerra permanent, els paisans José Sanz, a deu anys de presidi, per haver-se llançat punyal en mà sobre Ia força de la Guàrdia Civil estacionada al poble de Benaguasil, a fi de ferir i desarmar un dels seus individus, concorrent en el fet un motiu d’atenuació; se li han imposat, a més, tres mesos d’arrest major per l’ocupació de l’esmentat punyal. Senén Balaguer ha estat condemnat a cinc anys de presidi per haver insultat a la referida força de la Guàrdia Civil, cooperant a l’execució del fet perquè s’ha penat a José Sanz. Bernardo Castillo a tres mesos d’arrest major per l’aprehensió d’una navalla. I a més d’aquest, a Miguel i Francisco Bondia i a Severino Calvo, quatre dies d’arrest per haver contravingut les disposicions dictades per l’autoritat local per conservar l’ordre públic. I al taverner Francesc Farga un mes d’arrest major, per haver donat lloc amb la seua imprudència al fet que en la seua taverna s’esdevingueren els actes pels quals han estat condemnats Sanz i consorts.”

Així estaven les coses a les tavernes del poble. Però a les cases, les relacions familiars podien esdevenir veritables “inferns” que malauradament, com ara, podien acabar en truculentes tragèdies. Hi ha un cas que es féu molt famós perquè acabà publicant-se als periòdics el 1854. Es tractava, possiblement, d’un problema familiar que acabà amb la mort del marit, Vicent Montesinos, a mans de la seua dona, un cunyat de la víctima i una altra persona. Deien els periòdics:

“De Benaguasil escriuen el següent: En la matinada del 6 de l’actual va ser mort als afores de Vilamarxant, Vicent Montesinos, moliner, de la primera d’aquestes poblacions. El cadàver tenia 21 punyalades al pit i el crani completament destrossat per un tret. En el moment que es va tenir coneixement del fet, el jutge del partit es va constituir en el punt i, pel que resulta del sumari, han estat presos la dona del difunt, un cunyat de la víctima i un altre individu, el nom i veïnatge del qual s’ignoren. S’ha de tenir en compte que aquell matrimoni estava divorciat feia algun temps.”

És molt curiós aquest fet perquè cinc anys més tard, al mateix lloc i amb unes circumstàncies molt semblants, moria un altre home amb el mateix cognom i veïnatge: Joan Montesinos, també de Benaguasil. Al museu etnològic municipal es guarda una làpida que estava situada a vora carretera, a uns metres de distància del molí de la Barca, el possible lloc del crim de Vicent Montesinos el 1854. En aquesta làpida, tal com es veu a la foto,  es pot llegir:

AÑO + [1859]

AQUÍ M[URI]Ó

JUAN MONTESI-

NOS, DE MANO

AYRADA, A LOS

48 AÑOS DE

EDAD.  R.I.P.

Es tracta d’una casualitat, o eren família? En qualsevol cas queda clar l’ambient d’inseguretat que es vivia en aquells anys. Els periòdics descriuen l’atmosfera de por que es respirava al poble, especialment després d’una fuga massiva de presos de Llíria, ocorreguda el mes d’abril del 1857:

“Fa pocs dies es van escapolir diversos criminals de les presons de Llíria. Aquests criminals van rondant pels pobles del districte i cobren el “barato” que és un gust sobre la borsa de molts llauradors.

A un d’aquests, dins de casa, al poble de Benaguasil, el va amenaçar de mort un dels assassins fugats de la presó, el qual només va poder evitar-la mitjançant el pagament del “barato”.

El text usa el mot “barato” amb una accepció avui poc coneguda. Ací vol dir: una quantitat de diners extrets sota amenaça. I continuant amb els problemes familiars, destaca una notícia més pròpia del teatre shakespearià que del Benaguasil del XIX. A una jove benaguasilera la pretenien dos xics del poble. Aquest triangle amorós, en principi, és un tema freqüentíssim en la narrativa i el teatre de tots els temps i latituds. Però al nostre poble estava un poc més embolicat encara: cadascun dels nóvios tenia com a valedor a cadascun dels dos germans de la nóvia: germà i nóvio contra l’altre germà i l’altre nóvio. El resultat va ser una autèntica massacre, tot i que el periòdic només parla de “ferits”. Els fets ocorregueren el 1858:

“Al poble de Benaguasil (València), va haver-hi, dies passats, una sagnant baralla, de la qual van resultar greument ferits quatre joves. Si se’ns pregunta qui va ser “ella”, direm que era una jove a l’amor de la qual aspiraven dos dels ferits. Cadascun dels dos germans de la jove donava suport a diferent candidat i els dos germans pertanyen al nombre dels ferits, de manera que es tem que la xica es quede sense nóvios ni germans.”

Però no sempre es tractava de violència “privada”. Els diaris també mostren una certa violència “social” contra les autoritats. No solament eren motiu d’enfrontament les forces d’ordre públic, com en el cas citat més amunt de la Guàrdia Civil, també l’alcalde i el retor van ser objecte de la ira popular. El mes de gener de l’any 1886 esclatava un veritable motí contra el nou rector:

“Diu un diari de València que dimarts un nombrós grup de veïns del poble de Benaguasil es van amotinar i, presentant-se davant de la casa del rector, van prorrompre en crits contra ell demanant la seua destitució.”

Un altre diari publicava la mateixa notícia però amb uns titulars ben expressius:

“OH, L’ORDRE! EL CONTE DE MAI ACABAR

CAPÍTOL CIII.  MOTÍ NÚMERO MIL-U

Els veïns del poble de Benaguasil (València) es van amotinar, dimarts últim, demanant la destitució del rector. Els esforços de l’alcalde, que acompanyat de la ronda va recórrer el poble, van aconseguir calmar els ànims.”

Un altre periòdic de Madrid, sensacionalista i republicanot, explicava així la notícia:

El pueblo de Benaguacil no puede ver á su cura. Las razones que para ello tengan, no las sé, pero de seguro que son fundadas. Por esto se presentó hace dias, frente á la casa donde vive, un numeroso grupo de hombres y mujeres pertenecientes á diferentes clases sociales, exclamando, ¡muera el rector! ¡que lo echen del pueblo! y otras frases aún más duras. Y á no ser por la intervención de la autoridad, vamos, que no queda del ministro del Señor ni tela para hacer unos zapatos de orillo. ¡Cuán estrecha y llena de baches es la senda de la virtud, y cuán ingratos los hombres, y aun las mujeres, con aquellos que á su servicio se consagran y por su felicidad eterna se sacrifican!

Sembla que el retor del poble era D. Baldomero Lloret Alberola i devia haver pres possessió feia molt poc de temps, potser uns mesos només. Degué haver-hi un enfrontament seriós amb els feligresos i la cosa acabà en unes protestes populars que els periódics aprofitaren convenientment. El ben cert, però, és que al cap de tres mesos moria el vicari D. Antoni Durà, un home, sens dubte, fill del poble. I també és cert que molt poc de temps després, aquest prevere va ser substituït per un altre.

I per últim, la màxima autoritat local, l’alcalde, tampoc no s’escapà de les furibundes diatribes populars. La causa, com és de suposar, va ser de caràcter “impositiu”. Per aquelles dates, un dels impostos més odiat per la gent era el “consumo”, així com els seus recaptadors els “consumeros”. Són moltes les cançonetes, dites i acudits que contava el poble contra aquesta imposició econòmica. També van ser moltes les revoltes populars contra aquest impost fins que, definitivament, va ser eliminat ja dins del segle XX. A Benaguasil es juntà, a més, la desafecció que sentia la gent per la persona del secretari de l’Ajuntament. Tot això provocà, el 1886, una seriosa revolta popular contra l’alcalde i el secretari que féu necessària la intervenció de la Guàrdia Civil, tot i que, finalment, com es veurà, valgué la pena.

En Benaguasil (València) es va promoure dilluns un sorollós tumult, que va fer necessària la reconcentració de la Guàrdia Civil dels llocs immediats. Sembla que en vista d’un repartiment arbitrari de l’impost, cridava el poble: Avall els consums! Fora l’alcalde! Fora el secretari!

Deu dies més tard, el secretari presentava la dimissió. L’impost encara tardaria anys en suprimir-se, però finalment també desaparegué.

Benaguasil, setembre del 2018

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!