ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

L’autor opina que l’obra d’Antoni Tàpies no té cap valor artístic i pensa que la societat catalana està malalta perquè hi ha molta gent que ho pensa i ningú no s’atreveix a dir-ho

u

Abans d’ahir es va morir Antoni Tàpies.  Evidentment la mort d’algú no és el millor per fer una valoració crítica del mort i són normals,en canvi, les apologies. És de bona gent que es vulgui acompanyar la seva família i els seus amics en  moments de dolor, etc…

Ara bé: les valoracions que fa temps que es fan de Tàpies i sobre tot les que estan fent aquests dies els diaris em fan pensar que vivim a un fenòmen curiós: en privat gairebé tothom et diu que no li agrada Tàpies però en públic ningú no s’atreveix a dir-ho. Tenim por de ser acussats d’ignorants aquells que opinem que l’art de Tàpies no és art i que no només no aporta res a la pintura sinó que ens sembla una enorme aixecada de camisa?

Tinc la sensació que és la mateixa aixecada de camisa d’aquell cèlebre sastre que feia veure que feia un gran vestit a l’emperador. No hi havia vestit, però quan va fer veure que l’havia acabat, em temo que els únics que no veien el vestit eren el sastre i un nen que es va atrevir a dir que l’emperador anava nu. Perquè el sastre va dir que qui no cantès les glòries d’aquell vestit hauria de ser considerat incult, poc exquisit, etc…i ja se sap que des de que el món és món a les persones la vanitat ens pot.

No descarto la possibilitat que hi hagi algú a món a qui li agradi Tàpies.  També hi ha gent a qui li agrada menjar bazòfia o els programes de televisió bazòfia o les pel.lícules bazòfia o la música bazòfia, etc…I com que els gustos són subjectius i hom vol ser liberal, haurem de respectar els gustos de tothom, tot i que ens vulguin comparar una hamburguesa mal feta amb una llagosta a la brasa. Tot i que ens vulguin comparar la coca-cola amb el vi de Borgonya o del Rin. Quí ho diu que la coca-cola no és art?

El que realment em molesta és que a un país on Tàpies en general no agrada, on la gent no compra làmines de Tàpies perque considera que més que guarnir les parets les espatllen, resulta que no hi hagi manera de llegir ni una sola veu discordant a aquest discurs oficial, papanates i únic. Aquí resulta que ni tant sols un infant no ha aixecat el dit per exclamar: això, art?

M’han explicat les ordres que han rebut els mitjans de comunicació de cara a que es revaloritzés l’obra de Tàpies, obra, per cert, que diaris com La Vanguardia, l’Avui o l’ABC poseeixen en quantitats importants perquè el “artista” els hi va regalar. I a partir d’aquí tot és una cadena: Tàpies som tots, Tàpies és el millor pintor del segle XX i mil collonades per l’estil, però ningú, de debó ho veu.

He parlat aquests dies amb una noia que ha passat per la Fundació Tàpies i que s’ha molestat molt quan ha sentit la meva opinió. El seu argument és que Tàpies és un català universal i que si els catedràtics d’estètica diuen que Tàpies és excel.lent és que Tàpies és excel.lent. Jo li he preguntat que quantes làmines amb reproduccions de Tàpies tenia a casa tenia a casa i m’ha dit que cap. Li he preguntat el perquè no en tenia cap i m’ha dit que perquè no l’entén, tot i que això no vol dir que no accepti la seva genialitat.

Jo no estic segur de que l’art s’hagi d’entendre per a que t’agradi, però en tot cas se’m fa molt difícil d’entendre que les persones defensin un art que ni els hi agrada ni entenen només perquè els marxants d’art i els mitjans de comunicació ho han decidit.

La llibertat dels catalans no consisteix només en aconseguir l’independència d’Espanya, sinó també en poder dir que Tàpies no ens agrada, que ens sembla un pintor menys que mediocre –és a dir, ni un pintor – i que tothom t’ho respecti. Però això és molt difícil no perquè la gent pensa diferent, sinó precisament perquè la gent veu l’emperador nu.