En un blog anterior parlava
En un blog anterior parlava de l’enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida.
Un aspecte cabdal d’aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d’altres que encara no coneixo, tot i ser universitària.
Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l’orgull i l’honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se’ls fa conéixer i llegir, i se’ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus.
A casa nostra, la mala fe i l’encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat.
Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi,encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma.
Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n’adona.
Cal desenmascarar la mentida denunciant l’estafa que se’ns està fent. S’està soterrant l’ànima més genial i creativa d’aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora.
Des d’aquesta finestra reivindico el pensament català i us recomano un gran desenmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o U.S.A seria un número u, per l’agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d’allò que parla i per la força que encomana. Es en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d’escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions.
Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d’una conferència pronunciada l’any 92, titulada " Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l’anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.
" Tenir capacitat d’inspirar confiança per guanyar-se la voluntat d’altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d’un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d’un tremp ferm." Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l’energia moral."
Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s’anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d’una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi
ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d’impotència i el neguit de no saber com sortir-se’n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui.
A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d’un absurd a l’altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l’acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja?"
(…) Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d’estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l’evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l’eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge,etc. i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències."
(…) " Sí, podem superar l’actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d’esquena al poble".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!