‘De vegades converso amb persones…’ (Manuel de Pedrolo)
“De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica , però que renuncien a l´exercici d´aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l´actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts. Amb persones així es difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a la finalitat desitjada? Tinc la impressió que l´independentisme està ple de gent d´aquesta mena, dedicats al conreu d´una infal·libilitat que no ha d´envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l´hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari” (Manuel de Pedrolo, escriptor independentista català. “Darrers diaris inèdits”. Edicions 62).
Amb birres i concerts i porros no serem lliures, sinó amb treball seriós i ben fet.Si vols xalar, vés i xala, però no digues que fas la revolució, perquè és simple mentida.
Pots dir-ne somni, però només és una parida.
Un ideal està bé, però necessita plans realistes, no estar sempre pensant en les musaranyes. No voler treballar i per això excusar-se de manera barata parlant de “somiar”. Sí, somiar: rotllos a veure si plouen.
Amb política sols, és impossible canviar la realitat política, calen canvis de mentalitat, d’actitud, en el poble. Tots els grans líders que lluitaven honestament per un poble oprimit (Gandhi, King, Malcolm X, etc., fins i tot els més famosos líders comunistes com Lenin, Mao, etc.) proposaven en primer lloc canvis espirituals, de mentalitat.
Sense això la política degenera inevitablement en sectarisme i politiqueria de picabaralla.
Entre allò horrible –dretes espanyoles- i allò impossible -utopies inconcretes i desgavellades- sempre triomfarà l’horrible.
Hi ha gent que tatxa alegrement de “nazi” tot allò que no és d’extrema esquerra.
A Madrid, els qui controlen l’Estat saben molt bé que totes les independències europees han estat dirigides per les burgesies i les esglésies nacionals amb el vistiplau de Washington.
Per tant, la tàctica de l’Estat espanyol és:
-Dividir la societat catalana tant socialment com ideològicament , de manera que la divisió impedesca un front comú per la llibertat
-Calumniar els qui no es creuen les Xauxes “comunistes” per a consum de jovenets.
-Promoure l’antiamericanisme, la israelofòbia i l’anticristianisme.
-Promoure el tercermundisme i el filoislamisme.
-Promoure sense matisos ni realisme la immigració descontrolada que no siam capaços d’integrar nacionalment com a catalans, i que provoque pobresa, marginació i descohesió social, descontent i, de rebot, racisme-feixisme.
-Atemorir a la burgesia i l’església amb revoltes, anticlericalismes radicals, desordres, etc. a fi que no tinguin més remei que anar a Madrid a almoinar més policia, ja que a casa no en tenen prou.
“La maniobra d’integració autonomista de l’independentisme porta aparellada, com a segona resultant, l’intent de marginació dels no integrats, els quals, en no sotmetre’s al joc electoralista convencional, són condemnats a una política d’estigmatització i d’aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que l’independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d’un ‘independentisme radical’ s’aixopluga gent desqueferada, problemàtica i vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell eslògan classista ‘fruir sense produir’ . Aquest independentisme es caracteritza per fer seguidisme de lluites esquerranistes d’arreu, com més lluny millor, enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana, a la qual fan un magre favor, en tant que la seva pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar l’independentisme….” (Josep Guia. ‘Sense integració autonomista ni marginació social’. “Lluita”, 4·2001).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!