Una dona de Donegal

A Malin Head ens han dit que al pub del poble hi haurà música aquesta nit perquè se celebra un aniversari. Devot com sóc de la música irlandesa, ens hi acostem tement que estigui ple però no és així. En aquesta punta de món hi viu molt poca gent (com a tota l’illa) i seiem en una taula al costat d’una altra ocupada per dues parelles grans i una dona a qui li faig una bona setantena.

La tradicional proximitat humana dels irlandesos i les pintes de cervesa que van renovant-se damunt la taula fan que ben aviat la dona sense parella, que seu al meu costat al mateix banc, comenci a xerrar i a preguntar-me coses. Mentre parlem se’ns acosta una parella guarnida amb armilles una mica arnades però amb lluentons i un nom rivetejat d’estrelles: “Two Stars Country”. Són els músics i la meva nova amiga els ha cridat per fotre’s de la panxa de l’estrella masculina. Ell li diu que allò no és panxa sinó un airbag molt eficient i el necessari dipòsit que hom ha de tenir per encabir-hi unes pintes (per cert, no necessàriament de Guinness. Els celtes beuen majoritàriament unes “ales” meravelloses de tots els gustos i colors); l’arregla una mica, li estira la camisa per aquí i per allà i l’engega a l’escenari, és a dir, dos metres enllà d’on som, on l’estrella femenina, ja està disposada amb un micro i una caixa de ritmes amb acompanyaments instrumentals enllaunats.

Mentre les estrelles toquen la guitarra i canten tota mena de balades, els nostres veïns de taula segueixen les lleres, que es coneixen de pe a pa. La meva nova amiga, però, no en té prou amb això. Agafa dues culleres, se les posa entre els dits i porta la percussió amb força gràcia picant les culleres a les seves cuixes, al cap i braços i, finalment, a les meves cames, amb rialles cridaneres per tal que els seus amics vegin el seu atreviment.

La cosa va in crescendo. De les culleres, passa directament a l’arrambada i asseure’s pràcticament damunt la meva cama. Em fa passar-li el braç per l’esquena mentre em demana que els digui als seus amics que m’he penjat d’ella. En fi, tota una exhibició.

De primer ho atribueixo a les cerveses però, malgrat que poden facilitar la misse en scene, aquest capteniment ve de quelcom més interessant. Parlant amb ella, i mentre assegura a la meva dona que no pretén res de mi, ens explica que és mestra jubilada, que ensenyava física, que té 67 anys, que és nascuda en aquest poblet i que està sola perquè no ha volgut aguantar mai cap home dels de per aquí.

Filla d’un pagès i amb 5 germanes i 3 germans, va poder estudiar amb molt d’esforç i tot i que son pare no li va pagar l’escola de música, ella va aprendre sola a tocar les culleres, la guitarra i els teclats i va arribar a fer gires amb un grupet. Ens ho demostra generosament cantant unes peces amb les estrelles. Amb veu una mica castigada, ho fa força bé i amb moltes taules. De nou asseguda li demano que cantin “armored cars and tanks and guns came to take away our sons…” i ells que la canten mentre tots els acompanyem. Després ve un home, un pagès elegant i amb cara d’haver visitat tots els mons i haver-ne sortit amb aquella rialla que tot ho comprèn. Balla amb la meva amiga unes peces i s’asseuen de nou a xerrar. Ella em demana disculpes perquè està beguda, però ho està com ho estan els que saben beure, amb una dignitat absoluta. Li faig saber la meva admiració per la seva intel·ligència i per haver viscut la vida com ella ha volgut en temps en què per aquí no era tan fàcil per una dona. Es queda sorpresa i emocionada de què un estranger la pugui entendre. Com si no fóssim tots de la mateixa pasta. Em nomena el seu deixeble predilecte de culleres i diu que gairebé ja ho tinc. Ella no sap, però, que jo he estat irlandès. No sé quan ni de quina manera, però ho he estat; segur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: