Moises Queralt Bernadas, Bloc

I no, resulta que vaig explicar la impressió que em feu veure el president del Barça i el del Espanyol, enemistats i asseguts de costat. Em sento obligat, ara, abans de parlar de la companyia a dir que em va plaure el fet que els dos honorables participessin en aquell acte multitudinari i reivindicatiu. Nos és la primera vegada que ambdós es manifesten amb llur presència al carrer.  Però el diumenge el to general  que es percebé  fou d’indubtable reivindicació sobiranista. I ni el senyor Pujol ni el senyor Maragall, en tota la seva llarga vida política  han estat, almenys d’una forma pública, per aquestes reivindicacions. Dos presidents d’adscripció política diferent i ni CD, ni el PSC han estat mai en línia independentista. (Ahir mateix els socialistes catalans en el bloc personal d’un alt dirigent es desmarcava amb tota claretat del to sobirasnista de la manifestació) Sí que el senyor Maragall cap al final de la seva vida política activa va dedicar-se a parlar d’una espécie de confederació de tots els països catalans, però aquí es va quedar. Amb tot,  van sortir  al carrer i em penso que algun crit o altre degueren proferir en favor de Catalunya. Me n’alegro.

I la companyia…. la companyia és la que tinc jo a casa des de fa poc temps: Un ratolí!!
Tiene usted un ratón en casa, ponga trampas,  em va dir fa uns dies la noia que m’ajuda i jo vaig parar quatre trampes, d’aquelles que porten ja l’esquer incorporat.  I ahir al vespre estaven encara intactes i jo pensava que la noia devia veure el ratolí només en el seu pensament. Però no, hi és. El vaig veure, ahir, a mitjanit, s’escapava lleuger. Ahir vaig tenir una primera hora de la nit molt moguda. Va anar així. Jo ja dormia i van trucar-me a la porta. Insistentment. Era la veïna de la casa del costat que s’havia deixat les claus i el seu company, equatorià com ella mateixa, no l’obria. O no era a casa o no la sentia. Són dos joves equatorians que han vingut aquí amb contracte laboral en origen. Acompanyava la noia un altre jove del mateix país que ella havia requerit perqué l’ajudés en aquella situació. Pretenien saltar a casa seva per les galeries posteriors contígües. Jo els vaig dir que abans fessin una mica de soroll i cridessin al company perqué traspassar la  galeria saltant  per les baranes és un mica perillós, tot i tractant-se de persones joves i àgils. I aleshores, noi, es van posar a cridar a ple pulmó: Panxo!!!!, Panxo!!! (Es diu Francisco) Panxo!!!. Eren dos quarts d’una de la matinada i jo em vaig acollonir perqué amb aquells crits vaig pensar que algún veí avisaria els Mossos d’Esquadra. No contesta, voy a saltar, va dir el jove. Ai Faruco no te lastimes. El seu nom tampoc deu ser aquest però així ho va dir la noia. El Faruco va passar bé, no sé de quina manera deuria obrir la vidriera per a entrar i quan pretenia obrir la porta del davant perquè entrés la noia, allà va fracassar el Faruco. Pues salto yo ahorita. Sant Antoni Gloriós!! Llavors sí que em vaig espantar de veritat. No podrà, no podrà, pensava jo, i es farà mal. Home, aquesta veïna meva que treballa en un  supermercat del poble, és jove, sí, però no té cap aparença de ser anorèxica. Però va passar, si senyor. Amb la meva ajuda per un costat i l’ajuda del Panxo per l’altre, va saltar. Menys mal. Vaig respirar. En algún moment vaig tenir por, pels nois,  però el ratolí amb tant rebombori degué anar d’una banda a l’altra i vaig poder veure’l, d’esquitllentes, per primera vegada. Faré dues coses: recolocaré les trampes a veure si tenim més sort i preguntaré on cony era al Panxo ahir a primera hora de la nit.