Noi, porta’m la baieta de pal!

Deixa un comentari
No desvelo cap secret si dic que m’hauria agradat guanyar-me la vida fent d’escombriaire. Fer de peó caminer també em va semblar sempre, quan m’ho mirava des de baix, que tenia el seu què. La feina és dura, d’acord, però i la satisfacció dels sots que desapareixen gràcies a tu? Des de baix vol dir des d’aquell lloc on tot sembla possible: allà on ets una criatura que es meravella al davant del món i totes les possibilitats que ofereix, allà on pots triar contínuament ignorar les misèries del dia a dia i encara no t’han arribat les d’aquells que no tens a tocar.

Però passen els anys i no saps com, acabes fent coses que no havies pensat mai que faries. Sent escombriaire, en certa manera, però no de brossa, no de brutícia i cagades de gos, sinó d’errades: de faltes d’ortografia, de calcs lingüístics, de sintaxis fosques que no expressen el que volen dir. Neteges i neteges i no saps ben bé per què; vaja, sí: perquè bé t’has de guanyar la vida i també perquè és escombrant que fas pàtria, tu.

Ara bé: pots escombrar, però no pots passar la fregona. I per què, et preguntes tu i saps que et preguntarà qualsevol a qui li corregeixis aquesta paraula, si la fregona és el que tens a casa, el que fas servir quan et cau tot el suc per terra perquè mira quines mans que tens? N’hi ha que per arreglar el desastre, o simplement per fer dissabte encara que sigui dimarts, no agafen la fregona sinó el motxo; molt bé, doncs tampoc.

Que és una qüestió que no està resolta ho deixa ben clar la mateixa traducció que en dóna el Termcat. Si per cas en un relat en què surten tot de termes quotidians volem que algú fregui el terra de peu dret, si estava a punt d’agafar la fregona l’haurem de desviar cap al pal de fregar, i si el que aquesta persona vol fer servir és el motxo, aleshores l’haurem d’adreçar a la baieta de pal. És igual que fregona i motxo siguin dues maneres diferents d’esmentar una mateixa realitat. A part d’això, pal de fregar i baieta de pal són denominacions descriptives, com les que fem servir per referir-nos a algú que no sabem com es diu.

«Noi –diu el pare–, porta’m la baieta de pal que vull fregar tot això ben fregat abans no arribin les tietes», podríem llegir en una novel·la, per exemple, i segurament ja no podríem continuar, perquè l’autor –o més aviat el seu corrector– hauria trencat el fil que quedava del pacte amb el lector, aquell de la suspensió de la incredulitat.

Ja ens semblava estrany que fos el pare qui estigués preparant la casa per a les visites i no la mare, que just aquell dia tenia una reunió inajornable o que simplement havia desaparegut feia mesos sense deixar cap adreça; ja ens semblava estrany també que el fill de la casa l’estigués ajudant en lloc de dedicar-se a totes aquelles coses tan superimportants que no es pot saltar, com ara fer els deures –vols dir?– o dedicar-se a fer bullying –a assetjar, a fer la vida impossible– pel Face a aquella noia de classe que és que sembla que s’ho estigui buscant.

Tot plegat ens semblava estrany però ho disculpàvem, perquè tots coneixem alguna família en què això, si no passa, podria passar; i també hi ha les famílies monoparentals, que es diu ara, o sigui els divorciats i similars, i les parelles homosexuals que han aconseguit adoptar, i… Però que a sobre hagin de fer la neteja amb un pal de fregar…

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 4 de març de 2014 per Marta Hernández Pibernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.