les llengües a debat

Ens hem acostumat a malbaratar les paraules. Massa sovint les fem servir sense pensar.  Moltes vegades les que sentim ens avorreixen, però no hi fa res. Ens hi resignem, és el pa de cada dia.

Hi ha paraules que es diuen per compromís, hi ha paraules que serveixen només  per mantenir oberta la comunicació, al mercat, l’ascensor o sortint de missa -allò tan tronat de “què feu? -Sí, mira, anar fent. Si es pot anar fent, què més vols?  Ja ho pots ben dir, ja n’hi ha ben bé prou… ” que s’allarga tant que vulguis; hi ha paraules buides per lligar, en què només compta el llenguatge no verbal; hi ha paraules buides als discursos,  parlaments, declaracions, inauguracions, cloendes i  mítings diversos;  hi ha paraules buides a les reunions maratonianes on després de voltes i voltes a l’entorn d’un mateix tema per no arribar enlloc, cal  tornar a començar; hi ha paraules buides en algunes prèdiques i en algunes classes magistrals -que de capellans i de mestres n’hi ha que només en fan i n’hi ha que ho són-; hi ha paraules buides en algunes tertúlies matineres o nocturnes, amb gent que hi entén de tot i de res; hi ha paraules buides a les ràdios i teles, a qualsevol hora; hi ha paraules buides en tots els rituals, però potser ja és aquesta la funció que hi han de fer; hi ha paraules buides a les conferències de premsa d’esportistes, polítics i artistes; hi ha paraules buides en una pila d’entrevistes d’encàrrec, fetes amb desgana i desconeixement de qui hi ha al davant; hi ha paraules buides pertot arreu, les hi sabem i no fem res per evitar-les.

En canvi, hi ha altres paraules d’una mena diferent: són paraules  d’amor i paraules de dol, de consol i de companyia, de tendresa i d’enyorament, de pregària i de cançó,  són paraules amb sentit. Paraules de poeta, condensades, espremudes.

La paraula és un bé escàs, en perill d’extinció. No l’hauríem de fer servir com si res. Si les dosifiquem, trobarem el silenci, magnífic i sublim. El podrem suportar?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!