les llengües a debat

Ahir vaig participar en dues reunions. una al matí i l’altra al vespre, que em van deixar una sensació molt agradable en acabar el dia, perquè van ser molt profitoses. En tots dos casos se m’ha encomanat una certa responsabilitat, cosa que agraeixo però que em fa molt de respecte, i m’obligarà a treballar encara molt més.

En la primera, un grup de persones arribades de diferents punts dels Països Catalans -m’agrada recordar de tant en tant que existeix si més no el concepte- van venir a Girona per  posar fil a l’agulla al projecte europeu que ens acaben de concedir , per tal que puguem ensenyar llengua catalana a la gent de la Catalunya Nord i llengua francesa a Girona i a Lleida, com també continguts de cultura professional a Andorra. L’objectiu és claríssim: cal que la llengua no sigui un obstacle dins aquest espai transfronterer, és molt necessari que un francès i un català que vulguin fer negocis, projectes de recerca o simplement poder-se conèixer puguin parlar en la seva llengua, sense cap necessitat d’adoptar-ne una altra que no és de ningú -digueu-li castellà o anglès. S’han de poder entendre. Per arribar aquí, només ens cal formar aquestes persones en la comprensió oral i escrita, i pel fet que es tracta de llengües romàniques, el procés d’aprenentatge és ben ràpid. Ho podem demostrar. I ho farem aplicant les últimes tecnologies de la informació i la comunicació, i els mètodes d’ensenyament-aprenentatge més innovadors. Estem tots molt motivats, les nostres institucions hi han donat molt de suport, el context sociopolític és absolutament favorable, i el projecte té tot el sentit del món. Ja en sentireu a parlar.

Al vespre, vam constituir la sectorial de política lingüística d’Esquerra de les comarques gironines. Un altre grup de gent, compromesa i activa, disposada a treballar fora d’hores de feina perquè el català avanci posicions. Avui dia es tendeix o bé a funcionaritzar massa la política lingüística -i per tant a allunyar-la de les necessitats reals i peremptòries- o bé a deixar que  quatre activistes de bona voluntat reclamin algun aspecte concret, que trobarà algun forat a la premsa i s’oblidarà en poc temps. El terme mitjà no existeix, i a nosaltres ens toca de fer-lo possible.  

Aquí hi trobem gent que no demana res -cosa estranya, en aquests temps que corren-  que arriba avalada per una trajectòria de defensa de la llengua i del país, i que l´únic que pretén és denunciar situacions on la llengua es troba en situació de risc -per pèrdua d’ús o de qualitat-  i proposar camins per resoldre-les, a aquells que tenen responsabilitats en aquest àmbit. I això no es farà de qualsevol manera, sinó de manera planificada i  amb garanties d’èxit. Si no, no ens hi posaríem, que ja tenim prou feina tots plegats.

Sovint em retreuen, la gent del meu entorn, que sóc massa optimista. Ara el que es porta és veure-ho tot negre, i anar plorant pels racons. Doncs no ho accepto. Dies com el d’ahir em reafirmen en el meu convenciment: ens en sortirem -ahir mateix li ho deia a l’Enric Canela- perquè hi ha molta gent vàlida i emprenedora,  i s’estan organitzant, d’una manera o altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!