Bloc Tibidabo

Lolita Flores,  filla de Lola Flores, és la principal intèrpret de la versió teatral de la “Plaça del Diamant”, de Mercé Rodoreda, al teatre Goya de Barcelona.

Aquesta notícia aparentment inòcua, si l’analitzem a fons, porta implícites moltes coses, i és ben bé ”la cirereta del pastís” pel que fa a la nostra precària situació lingüística, ja que es representa en castellà. El més normal fóra que aquesta versió teatral es representés en la llengua en la qual fou escrita la novel.la original, i amb més raó si es tracta d’una obra representada a Barcelona i de temàtica barcelonina. Si tingués algun sentit fer-la en castellà o en qualsevol altra llengua seria, si de cas,  per representar-la fora del domini lingüistic català, com així ha estat fet a Madrid. A banda que la intèrpret de l’obra, una figura del pseuodofolclore espanyol,  -i sense considerar la qüestió de si  té l’edat apropiada- no sembla pas la persona més indicada per sintonitzar amb l‘esperit de l’ autora i interpretar de forma suficientment creïble el personatge de la Colometa, per molt coneguda que sigui a Madrid o pels espectadors de Tele-5.

El més desolador, però, és que això es doni per bo i per normal i ningú  no  s’ exclami.  Fins aquí es veu que ha arribat el nostre “passotisme” lingüístic i la percepció del castellà com una llengua d’ allò més normal a casa nostra, en detriment, no cal dir-ho, del català, cada cop més minoritzat en el seu propi territori. No vull ni pensar que hagués dit  Mercè Rodoreda, persona d’ un patriotisme de pedra picada i d’un absoluta fidelitat a la llengua, la qual, en ser preguntada -quan va tornar de l’ exili- quina era la pincipal diferència entre la seva Barcelona dels anys trenta i la que veia en aquells moments va contestar que la Barcelona que va deixar era, simplement, catalana…, per contrast amb la Barcelona franquista. Imaginem-nos el que diria ara!… I això que, paradoxalment, com  dirien alguns “ahora estamos en democracia”, una frase que automàticament, per a certs mitjans i opinadors, implica renunciar a plantejar cap interrogant sobre els possibles dèficts de l’actual sistema polític i a empassar-nos tota mena   d’ atemptats a la nostra dignitat lingüistica, a no ser que vulguem acabar estigmatizats.. Tot i això, és un fet palpable que la nostra llengua cada cop més està despareixent de la vida social i que els catalanoparlants cada cop més som uns ciutadans de segona.

Com a evidència tenim que, paradoxalment, en un altre teatre barceloní es representa la versió teatral del clàssic castellà “El lazarillo de Tormes”, no cal dir que en castellà. En aquest cas sembla que no ha calgut cap traducció, en contrast amb el clàssic contemporani català que es presenta sota el títol de “La plaza del Diamante”. Pel que es veu, encara hi ha classes, d’ obres i de ciutadans…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!