Bloc Tibidabo

No sé si us heu fixat en la perversitat de certes elaboracions semàntiques creades amb fins confusionaris, com les definicions de “nacionalistes” i “no nacionalistes” usades a l’Estat espanyol, especialment en referència a Euskadi. Són definicions que freguen l’absurditat i dignes d’un Goebbels d’estar per casa. Algú pot arribar a creure, especialment després dels recents i lamentables episodis parlamentaris, que PP i PSOE són “no nacionalistes”?

Més que de partits “no nacionalistes” caldria parlar de partits “onanonacionalistes” (SIC), hereus d’una ancestral política   d’assimilació imperialista, descarada o  dissimulada, segons els vents que bufin, i que fan gala d’un nacionalisme estèril i prepotent de matriu castellana i maneres de fer jacobines.

D’altra banda, creiem que els partits que realment cerquen l’emancipació nacional de les societats a les quals representen haurien d’anar amb molt de compte a l’hora de fer servir el mot “nacionalisme”, atès que pot ser mal interpretat. De fet no és més que una qüestió semàntica: el partit creat per Hitler, per exemple, es deia nacionalsocialista, i actualment  no se li ocorre a ningú blasmar els partits socialistes perquè la seva denominació formés part de la del partit nazi. De la mateixa manera, no té res a veure el nacionalisme dels grans estats -allò que defensen  Rajoy o Hollande, per a entendre’ns- amb els moviments nacionals emancipatius,  propis de pobles sense estat o, fins i tot, de petits pobles independents agredits per grans potències -com hem vist històricament.

Ens seria molt útil desmarcar-nos de les connotacions pejoratives -degut en part a la seva imprecisió- del mot “nacionalisme” i fer servir també altres mots alternatius, com “sobiranisme”, “moviment d’emancipació”, o, encara millor, simplement “catalanisme”, per a remarcar que no tenim res a veure amb els imperialismes agressius d’estat, els quals ben sovint, en el “súmmum” del cinisme, es camuflen sota la denominació de “no nacionalistes”. No és sobrer recordar que catalanisme i el qu eentenem per unionisme, ja des dels seus mateixos orígens, han estat dues realitats incompatibles, com l’oli i l’aigua, i que, per tant, qualsevol  intent d’apropiar-se el mot “catalanisme” per part de partits intrínsecament centralistes no pot ser més que una maniobra barroera per a fer-se seu un concepte que no els pertany de cap de les maneres, el qual, lluny de les, de vegades, connotacions pejoratives del mot nacionalisme, es revela com el més adequat per a substituir aquest a casa nostra -i qui diu “catalanisme” diu “valencianisme” o “mallorquinisme”, sempre, és clar, que es faci tenint consciència de la nació comuna…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!