A hores d’ ara ens trobem en un delicat “impasse” polític, una situació molt ben descrita pel catedràtic Carles Ramió en un recent article ,o, si ho voleu dir amb paraules més quotidianes, en un moment en què se’ns està passant l‘arròs…. Potser no tota la culpa sigui dels cuiners; els comensals segurament també en són responsables, per la seva passivitat i per creure que els ho faran tot sense moure un dit… Cal reconèixer, malgrat tot, per si no ens n’havíem adonat, que els cuiners tenen seriosos dèficits.
En Mas no és capaç de pronunciar el mot “independència”, com si fos tabú. Més enllà del fet en sí i el mer simbolisme, cal veure-ho com un símptoma, un símptoma de manca de gosadia i d’autoconvcció -això si no volem “pensar malament”…-, les quals es remunten a moltes dècades enrera i que venen perfectament personificades pel personatge russinyolesc del senyor Esteve, exemple paradigmàtic del petit burgès mesquí, poruc i de curts hoiritzons, una classe que després, mitjançant el seu silenci i el lema de “no t’hi fiquis”, va poder gaudir dels beneficis econòmics del franquisme i enriquir-se, i que fins i tot entroncà físicament amb veritables franquistes -no cal dir noms, oi?….- . En fi, en Mas, com a màxim exponent de la figura del català poruc i de la poítica del “no t’ hi fiquis”, tan propia del seu grup social, potser “estructuralment” no pot fer-hi més, presoner com és de les seves pors i contradiccions…..
Quant a Junqueras, què en podem dir, del personatge? Fill de la microburgesia -dels escalafons?…-, tampoc no ha estat realment al comandament de res -ni per bé ni per mal-, està impregnat de bonisme pupitril i la seva máxima gestió s’ha limitat a l ‘àmbit municipal…. I de tan “bo” que és fins i tot advoca per una Catalunya bilingüe oficialment, tot ignoramt -deliberadament?…- que el bilingUisme, com saben tots els sociolingüístes, és el pas previ a la desaparició de la llengua més feble -la nostra, evidentment-, i tot ignorant, també, les conseqüències de la immigració massiva i dels canvis induïts pel nou ordre econòmic mundial a nivell global en els barris populars, i com aquests procesos afecten les classes treballadores autòctones, atenallat també pel seu bonisme de manual, que li impedeix cap actuació enèrgica en aquest sentit i deixa el camp lliure a tota mena de demagogs.
En definitiva, ens trobem amb dos personatges amb clares mostres d’incapacitat, en aspectes diferents però complementaris en la seva ineficàcia i inoperancia. Tots dos es neutraltzen entre sí; talment com una roda de neu rodolant per un fort pendent arrosseguen tots els incauts esquiadors que s’ aturen a contemplar-los….. No són realment líders, sinó uns mediocres i porucs administradors que confonen l’anar fent amb el rirme de la història, la qual acabaraà per cruspir-se’ls i, el que és pitjor, deixant el camí lliure per a tota mena d’ unionistes demagogs, aparentment amb misatge renovat -com els seus “mass media” volen fe-nos creure- però amb els mateixos afanys de sempre per fer-nos deasaparèixer com a poble, i disposats a arrrabassar amb tot…. Ho permetrem? Continuarem atenallats per aquest doble llligam -aquell transtorn psicològic que ens impedeix ressoldre una contradicció i trencar amb allò a què estem lligats-?… Tant de bo ens en poguem sortir, però la feina és força àrdua i feixuga, i el temps i els canvis globals ens cauen al damunt…. Caldrà molt de coratge!
Joaquim Torrent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!