Bloc Tibidabo

Malauradament a la Franja en els darrers anys s’ ha estés força la tendència de no parlar en la lengua propia als xiquets, ben sovint a partir de les classes suposadament més benestants i per mimetisme de la resta. En molts casos certs personatges de la dreta més casposa i secessionista -linguísticament parlant-  plens d’autoodi solen  ser els adalids, i els més abrandats,  a l’hora  practicar l’execrable conducta de no parlar la llengua dels seus ancestres als fills,Els mateixos que mostren un excés de submissió canina cap a tots aquells que ens manen de Madrid estant, i que donen la culpa de tots els mals ala comunitat veïna.

Aquesta mena d’espècimens les poques voltes que escriuen es caracteritzen per a fer servir una prosa desfasada i pretenciosament ridícula en un castellà artificiós i inflat, ben sovint limitatnt-se a magnificar les excel.lències del «terruño i a advertir-nos com són de pèrfids “els catalans”. Al capdavall només són la mostra, gosaríem dir “l’excrecència”, d’un provincianisme patètic, caspós i ridícul, a més, de, evidentment, inoperant i reforçadpr de la submissió secular d’aqueste  terres als vertaders amos de tot, els mateixos que han aniquilitat llengua i culura a la resta de la comunitat aragonesa i del nostre domini lingüístic.

Si hi hagués bona voluntat no perdríen el  temps sobre si la llengua s’ha d’ anomenar d’una manera o altra, simplement la xarraríen i la fariem servir habitualment per a tot i espcialment amb  els xiquets, i sense rezels cap als parlants d’altres zones. Però no , no es tracta d’ això, és una cosa més profunda: hi ha un ressentiment i una manipulació soterrats, que ve de molt lluny, a major glòria d’una concepció centralista de l’Estat, supeditada a Castella i Madrid, de la qual el caciquisme tradicional sempre n’ha fet gal·la. D’això es tracta, d’aquí aquest odi contra tot allò català, encara que siga constitutiu de la nostra manera de ser i de la nostra història; cal falsejar-ho tot! I no es tracta de cap qüestió idiomàtica, no, sinó d’odi i ressentIment contra els qui en certa manera han reeixit -els veïns-  sense renunciar a ells mateixos; una actitud atiada pels sectors més cavernaris i els seus representants locals de la política hispánica, que ara semblen disposats a reviure “viejas glorias” pròpies d’altres temps que ja crèiem feliçment superats.  Estiguem avisats i no abaixem la guardia!

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!