Bloc Tibidabo

En un anterior escrit ja vaig advocar per una política de col.laboració i de no hostilitats entre catalanisme i aragonesisme. Es obvi que la qüestió “de la Franja”, però, és una font de susceptibilitats i polèmiques –de la mateixa manera, tot i que d’una manera molt menor, la Val d’Aran (i les Fenolledes) en relació a l’ occitanisme-. Deixant de banda aquells que se situen en l’ òrbita de la ultradreta espanyolista i fan gal.la d’un anticatalanisme visceral, crec que caldria cercar uns punts bàsics de consens per a establir una política de col.laboració i de no agressió, especialment dins tot el moviment franjolí -genèric- i entre aquells que d’una manera o altra es poden considerar “defensors de la Franja”.

Si fèssem una anàlisi sociopolítica de les diferents posicions en relació a l’ “statu quo” futur de la Franja veuríem que la posició majoritària és la que advoca per una permanència dins Aragó amb un respecte per a la llengua i particularitats pròpies -com el que disfruten els cantons suïssos, per a entendre’ns-, i sense discutir-ne l’adscripció nacional aragonesa d’aquestes comarques; tot i això, també hi ha, i caldria admetreu-ho, especialment pels defensor del corrent anterior, una altra posició, minoritària però ben legítima que advoca pel reconeixement de les comarques de la Franja com a part de la realitat nacional conformada pels Països Catalans, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Malauradament hi ha qui veu amb mals ulls els integrants d’aquest corrent i arriba a considerar-los fins i tot com una mena de “traïdors”. Evidentment, és una posició incorrecta, sectària i coincident amb la ultradreta, a més d’ esbiaixada i totalment injusta i antidemocràtica.

Segurament si hi hagués una plena interacceptació normalitzada i democràtica entre els dos corrents  hi sortiria tothom guanyant. Seria el triomf de la raó i la tolerància, sense més regles que la democràcia -allò “que guanye el millor”-. A banda que, vist des de fora i desapassionadament, fora del nombre dels partidaris d’ una o altra opció,  hi ha raons objectives  per posar-les, com a mínim, en l’àmbit  teòric, en pla d’igualtat. Sense anar més lluny, tan utòpic com la mateixa independència, si de cas, seria esperar que des de l’Estat espanyol o des d’Aragó –millor dit, des de Saragossa- el català, sense  l’empar d’un Estat privatiu, puga arribar a estar en plena igualtat amb altres llengües i fruir de plena oficialitat en el seu sòl propi -com passa als cantons suïssos.

En fi, com veiem -no cal continuar…- no és qüestió que hi haja unes opcions millors que unes altres, no; és qüestió,simplement d’acceptació democràtica i de col.laboració en punts comuns, que també hi són….. Un altre fet serien les susceptibilitats personals….Aquí, però, entraríem en el terreny de la psicologia, i això ja se’ns escapa, tot i que estaria bé una mica d’ humilitat per part de tothom…

Per a finalitzar, i tal com ja vaig dir:en el seu dia: “En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.”