Divendres el meu Partit ens va convidar una estona als que feia mes deu anys que militem en el PPC, amb motiu de la presentació als grups municipals
de la nova Presidenta l’ ALICIA SANCHEZ-CAMACHO.
Dels 6.600 que ens vam afiliat el 1.997 al Partit amb motiu de la mort del MIGUEL ANGEL BLANCO quedem, sembla ser, uns 4.800. No es que la resta hagin passat a millor vida, si no que això de la política deixa molta gent pel camí.
Malgrat l’ escenografia “fashion” que es va organitzar, l’ acte va quedar una mica deslluït, i semblava mes una convenció d’una multinacional, en la que es van colar un grup d’avis de l’ Inserso o una reunió d’antics alumnes dels Maristas que anaven a una presentació amb berenar, que un acte polític de reconeixement (va haver un conat de rebel·lió perquè no ens deixaven accedir als canapes).
Sincerament vaig tenir la sensació de que hi era en un acte dels que organitzen els Ajuntaments per la gent gran, amb la diferència, de que si bé ens van donar el “regalet” ningú no ens va venir a fer un petó. Per acabar, es va presentar un pastís de pega del que per un moment pensava que anava a sortir una “show girl” o el secretari general. Sort que Jordi Cornet ens va deixar clar que l’acte polític de veritat es farà a la tardor, i la “missa política” tindrà mes contingut.
Militar o no mes de 10 anys en un partit, es un acte de compromís personal que no cal reconèixer. Es mes important que les idees, valors i continguts que es van impulsar siguin vius i presents. Embolcallar amb cel·lofana una data, es quelcom mes estètic que reflexiu. Això de l’ estètica fa mes de la “progressia” que dels ciutadans de centre-dreta i dels valors de la doctrina social de l’Esglesia.
Potser a Catalunya, els que vam organitzar per la base l’ unitat dels populars, hauríem de debatre serenament davant de les noves generacions polítiques, com ho vam fer, que hem continuat fent, i que ha resultat de tot això.
A la J.O.C., va ser tot mes familiar i vam pogué compartir ni que fós un moment amb els antics companys.
He mirat la data de naixement al DNI, i he vist que no havia per tant, i que encara puc passar sense berenar.
No penseu que tinc ganes de tocar els “pebrots”, es que estic preocupat de veritat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
per Paulí Mojedano, portaveu del grup municipal del PP de Mataró
Crec sincerament que els resultats que va obtenir la candidatura
encapçalada per Montserrat Nebrera en el Congrés del PPC no
han estat un vot contra Alícia Sánchez-Camacho. Penso que han
estat un vot de confiança positiva en un futur millor per al Partit
Popular de Catalunya. És clar que no tothom dins el PPC té
aquesta “claredat” en veure un nou futur, però aquesta confiança
positiva tan sols és possible quan hi ha un projecte atractiu i
consistent en qui confiar.
Es l’hora ja de que el Partit Popular de Catalunya passi a la
ofensiva amb l’autèntica voluntat de guanyar les eleccions a la
Generalitat. És hora d’actuar i deixar només de reaccionar, que
és justament el que ha fet des de fa molts anys.
Un discurs poc proper a l’electorat català, nul·la voluntat de
guanyar, acomodació al paper de marginalitat que hem vingut
ocupant els darrers anys, les mateixes persones ocupant els
càrrecs des de fa molts anys… El que és segur és que amb les
mateixes actituds obtindrem sempre els mateixos resultats. El
que està clar és que l’autocomplaença és letal, en política com en
la vida. I el PPC sembla tenir-ne en excés. Necessitem una visió
del país somiadora, positiva, clara i coherent. Una convicció
guanyadora. Una millor comprensió dels problemes i inquietuds
dels catalans. I la aposta per articular una majoria social a
Catalunya en la que hi caben amplis sectors. I una línia de
comunicació moderna i atractiva. Així ho han entès líders com
Sarkozy, Obama o David Cameron. I aquest és el que volem les
persones que hem donat suport a Montserrat Nebrera en la seva
proposta de renovació del Partit Popular de Catalunya.
La mateixa proposta que jo i altres moltes persones del PP de
Mataró i del Maresme tenim la voluntat d’impulsar en la nostra
comarca. Recuperar el somni que ens va moure fa alguns anys
quan vam iniciar-nos en la política. El de transformar les nostres
ciutats, pobles i també la comarca en societats més plurals,
dinàmiques, cultes, lliures i justes. I per això no podem oblidar
que el partit no es un fi en sí mateix, sinó un instrument que s’ha
d’anar ajustant i renovant per interpretar a una nova majoria. En
definitiva, volem un nou PPC al Maresme que vulgui ser agent de
canvi amb mentalitat guanyadora.
El caso del PP catalán
Guillermo Elizalde Monroset
Hace ahora cinco noviembres que CiU perdió el gobierno de Cataluña. El Pacto del Tinell leproseó al PP y colocó en la Plaza de San Jaime al gabinete más radical de la administración española, el tripartito de socialistas, independentistas y comunistas. CiU quedaba ideológicamente anulada por su bastardo republicano, y el PSC descubría su verdadero rostro nacionalista. Muchos pensaron entonces que los populares no tendrían mejor oportunidad para marcar su territorio y aumentar su escuálida parroquia. No obstante, después de cinco años el PPC cuenta menos que nunca en el mapa político catalán. ¿Qué ha pasado?.
Desde los años 80 la sola cosa que ha juntado al voto del Partido Popular catalán, más allá del perfil liberal o conservador, ha sido la convicción de que el nacionalismo era un mal camino para Cataluña y toda España. Sin embargo, los dirigentes del PP no lo han tenido tan claro como sus votantes catalanes. Por un lado, Génova utiliza al PPC para pactar con CiU un desleal Cataluña para ti y España para mí; a cambio, algunos sazatorniles del PPC pueden cumplir su sueño y ocupar escaño en la capital del reino. Por otro lado,la calle Urgell desconcierta a sus votantes alternando épocas de claridad ideológica y coherencia estratégica frente al nacionalismo con períodos de ambigüedad y difuminación catalanista. En este baile Madrid-Barcelona y nacionalismo-antinacionalismo, lo único permanente en el PPC es la estructura burocrática controlada por los hermanos Fernández Díaz, verdaderos dueños del partido y sus 800 compromisarios.
El votante del PPC ha padecido esta dinámica desde la fundación del partido en 1989. El intrépido Vidal Quadras no temió definir a CiU como adversario, convencido de que sólo el cara a cara con el nacionalismo permitiría derrotarlo. Pero cuando convino pactar con CiU en Madrid Aznar lo descabezó, y el descabezado entregó su testa sin gemir demasiado, quizás más harto de luchar contra el aparato del PPC que contra los nacionalistas. El sustituto fue precisamente un apparatchik y modelo de político profesional, Alberto Fernández Díaz. El eficacísimo concejal controlaba el partido, pero desdibujó el perfil antinacionalista del PPC y sostuvo a CiU en la Generalidad a cambio de nada. Después llegó Piqué, que ni quería irse de Madrid, ni dominaba el aparato, ni apetecía la confrontación con el catalanismo. Tal vez por eso no supo aprovechar la crisis de CiU en 2003 y fue incapaz de articular una oposición clara al nuevo Estatuto. La huida con Rato por los túneles del metro barcelonés mientras miles de peperos se manifestaban contra el 11-M simboliza la orfandad de los populares catalanes en este período; 40.000 de ellos se pasaron a Ciudadanos en las autonómicas de 2006.
Y llegamos a julio de 2007, cuando Génova impone a Daniel Sirera para salvaguardar la coherencia del PP en las elecciones de 2008. Sirera era un antiguo rival de Alberto Fernández en los tiempos de Nuevas Generaciones, así que tenía los días contados. Mientras tanto Montserrat Nebrera, recomendada de Acebes en la lista de Piqué, intensifica su vida propia y empieza a conformar una alternativa al margen del aparato. Su discurso regeneracionista pro-valores y contra poltronas y aguinaldos atrae a muchos; pero no se le escucha la decidida oposición al nacionalismo que ansía el votante. Así las cosas, el último congreso regional del PPC gana interés: por un lado el aparato del partido, encabezado por Alberto Fernández; por otro la regeneración dela afuerina Nebrera ; y finalmente Alicia Sánchez Camacho , la paracaidista de Génova que pacta con Fernández para que las cosas se queden como están. Nada nuevo, salvo la votación, en la que el 32% de los compromisarios de Sánchez decide no votarle, y aúpa a Nebrera hasta el 43% de los sufragios. Primer aviso a Rajoy.
De noviembre de2003 a noviembre de 2008, cinco años perdidos para el PPC. Por consiguiente también para el PP nacional, cuya versión marianista parece inspirada en el modelo catalán: vacilación ideológica, sumisión a la dictadura del consenso, falta de confianza en los propios valores, ausencia de claridad moral, miedo a tomar la iniciativa, carencia de creatividad en el activismo cultural, y abandono de la calle por los despachos. Es decir, predominio del sultanismo sobre el dinamismo de los principios, de los apparatchiks sobre los líderes, del servilismo sobre el mérito. El congreso nacional de Valencia y los congresos regionales de los últimos meses han ratificado la vía Rajoy. A finales de noviembre se celebrarán los congresos provinciales del PP catalán y es probable que veamos repetida la partida de julio, esta vez entre el oficialista Antoni Bosch y el renovador Santiag o Gotor. Atentos al clarín, porque quizás Barcelona le envíe un segundo aviso a Rajoy antes de que las elecciones gallegas se lo lleven al corral.
Enviado desde Fundación Burke – http://www.fundacionburke.org
I really know that you have done challenging job, creating your fantastic outcome just about this post. Hence, that kind of job students perform writing their dissertation and the dissertation researching.
The dissertation services are presently looking for the nice data referring to this topic for their dissertation work finishing.
Your blog is really helps for my search and i really like it.. Thanks a lot..:)
Research Methodology Literature Review
Different students search for the Buy dissertation about this topic. When they know about your good enough knowledge, they would believably order the dissertation.