L’Amor en temps de Tinder.

Aquest passat dimarts va entrar-me un missatge: “Avui fa 58 anys que vaig conèixer al Romà, pujant a Montserrat”, va escriure la Pepi al grup de whatsapp per compartir l’alegria amb els amics.

Segurament, aquell dia, ni la Pepi ni el Romà van anar a Montserrat amb intenció de trobar parella. Senzillament, es van conèixer, va passar alguna cosa entre ells i van adonar-se que s’agradaven.  No van haver d’omplir qüestionaris explicant gustos i virtuts, ni es van triar després d’haver vist moltes fotos de possibles candidats.

Fins ara, en la nostra societat, establim relacions entre les persones que coneixem a la feina, al veïnat o als grups d’amics. Entre aquestes persones, un bon dia, n’hi ha alguna que, sense saber ben bé per què, ens atreu més que les altres, ens hi fixem, tenim ganes d’acostar-nos i, si aquesta atracció és compartida, pot ser que comencem a establar-hi una relació més intima, i si això segueix endavant, pot ser que sortegi l’amor. És a dir, sovint, no anem a buscar una relació sentimental (almenys de manera conscient) sinó que la trobem. Aquest procés va d’una atracció inicial a l’amor.

Amb l’aparició de Tinder, Meetic, eDarling, o qualsevol de la pàgines web de relacions no es parteix d’una atracció inicial, sinó que es parteix del desig de trobar parella i comencem a seleccionar candidats esperant que sorregi l’amor.

Aquestes pàgines, no tenen res de dolent però, aprofitant-se del desig d’establir una relació sentimental, tenen l’habilitat de fer-nos sentir que serà més fàcil que aquí hi trobarem l’amor. I com passa, gairebé amb tot, quan ho saben vendre com ”fàcil” és vent millor.

Segons el sociòleg Francesc Nuñez, “Hem passat de l’artesania d’un procés lent de seducció a una industrialització del flirteig i s’ha convertit en un producte de consum”

És com un catàleg, passem ràpidament el que no agrada i cliquem al que ens agrada. Es compra amor com aquell qui compra un producte que veu a l’aparador. No costa aconseguir-ho, però tampoc no costa gens deixar-ho si pressentim que ens requereix el més mínim esforç. Pot anar bé, és clar que sí! Però també hi ha el risc de caure en la compra compulsiva de l’amor on es tenen molts encontres sense establir cap vincle.

A la feina o en grups d’amics; fa falta establir diàleg i mantenir una interacció raonable mentre que per “clicar” no fa falta cap habilitat social. Però si hi ha carència d’aquestes habilitats, es clicarà moltes vegades i és possible que es tinguin molts encontres però no s’anirà més enllà.

El filòsof Simon Bauman, al llibre de l’Amor líquid, explica que: la promesa d’amor és com qualsevol altra mercaderia, sedueix i atreu perquè és desig sense espera. Adquirim un producte fascinats per la publicitat i, quan veiem que no va tal com nosaltres volem, ens frustrem i el retornem però, tot i la frustració, seguim buscant la solució ràpida.

Ni el sistema tradicional de trobar parella és garantia d’èxit, ni trobar-la a través d’una web implica fracàs, però aquestes pàgines proposen solucions ràpides sense tenir en compte que les noves tecnologies no estan dissenyades per a transmetre valors.

Si la Pepi i el Romà haguessin escrit el seu perfil a una pàgina web per trobar parella, tots dos haurien posat que els agrada la muntanya, potser s’haurien donat un like mútuament i haguessin quedat per trobar-se. Segurament tot hauria anat bé, però, aquest sistema va tant de pressa, que s’haguessin perdut el temps del festeig!

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *