El capital, segons Piketty

Un llibre que ha desmuntat tots els paràmetres neo-conservadors de molts economistes i polítics. Només cal reflexionar sobre algunes de les seves afirmacions:

“El sistema de preus coordina les accions de milions d’individus, però no coneix límits ni moral, l’oferta i la demanda no impedeix una divergència en la distribució de la riquesa. Els patrimonis acumulats revesteixen una importància desmesurada. El fort retrocés en les desigualtats entre 1914 i 1945 és producte de les guerres mundials. D’ençà dels anys 1970, les desigualtats i la concentració de les rendes ha recuperat el nivell dels anys 1910-1920. La principal força de convergència és el procés de difusió dels coneixements i d’inversió en la qualificació i formació, que permet el creixement de la productivitat i la reducció de les desigualtats. Les forces de divergència són el distanciament dels més ben remunerats i sobretot, la concentració de patrimonis en un món amb un creixement feble i una rendibilitat alta del capital. Quan la taxa de rendibilitat supera la taxa de creixement els patrimonis del passat es recapitalitzen més ràpidament que no pas la producció. Els hereus només han d’estalviar una part limitada de les rendes perquè aquest creixi més ràpidament.”

“L’avantatge que van acumular Europa i Amèrica amb la revolució industrial els ha permès de tenir un pes més alt, perquè la seva producció per habitant era dues o tres vegades més alta que la mitjana mundial. Gràcies als seus excedents comercials han acumulat reserves importants, les quals els reporten uns rendiments substancials. El creixement, fora de períodes excepcionals, sempre ha estat relativament lent. El creixement pot facilitar l’ascens social, a llarg termini redueix el grau de desigualtat. Al segle XIX s’aprecia per primera vegada un increment sostingut de la producció, la renda mitjana es multiplica per deu a tot el món entre el 1700 i el 2012 i per més de vint als països més rics. La tendència és a tornar a uns nivells molt més baixos durant el segle XXI. La inflació és una invenció del segle XX, fins a la Primera Guerra Mundial era gairebé zero. Per finançar els combats, els governs contragueren uns deutes ingents, posant fi a la convertibilitat de la seva moneda en or, recorrent a la impressió de bitllets, per reduir l’endeutament públic, multiplicant-se per tres els preus.”

“El capital sempre és arriscat i emprenedor, però tendeix a transformar-se en renda tan bon punt s’acumula en grans quantitats. A mitjan segle XX gran part del capital havia desaparegut. En aquest principi del segle XXI està a punt d’assolir de nou els nivells dels segles XVIII i XIX. Han estat les guerres, les que al segle XX han fet taula rasa del passat, però no pas la dinàmica econòmica del capitalisme. Les terres agrícoles han estat substituïdes per béns immobles i per capital professional i financer invertit a les empreses. El deute públic, que es liquidava amb un interès del 4-5% era superior al creixement, podia ser un excel·lent negoci per als qui disposaven d’un patrimoni i per als seus hereus. Però al segle XX el deute queda ofegat per la inflació i es paga amb una moneda que va perdent valor.”

“Un país que estalvia molt i que creix lentament, a llarg termini acumula una enorme reserva de capital i els patrimonis del passat tenen una importància desmesurada. L’acumulació de patrimoni requereix unes quantes dècades. A la pràctica, els beneficis pagats en forma de dividends són gravats més fortament que els beneficis reinvertits. Del 1970 al 2010 hi ha un traspàs de la riquesa pública cap a la privada a tots els continents i el procés de recuperació del preu dels actius ha tocat fi. La globalització financera propicia una alta vulnerabilitat en els països petits i no hi ha cap força que garanteixi l’estabilitat del valor dels recursos naturals en conjunt.”

“En totes les civilitzacions, els capital proporciona habitatge i és un factor de producció per produir altres béns i serveis. La tecnologia moderna utilitza molt capital i fa que una persona en pugui acumular grans quantitats sense que el rendiment es redueixi a zero. El progrés cap a la racionalitat econòmica i tecnològica no implica racionalitat democràtica o meritocràtica. La tecnologia, igual que el mercat, no coneix límits ni moral, no n’hi ha prou d’encomanar-se als capricis de la tecnologia. La desigualtat del capital sempre és molt més gran que la desigualtat del treball. La gran concentració del capital es deu al patrimoni heretat i els seus efectes acumulatius. En totes les societats, la meitat més pobre no posseeix res (menys del 10% del patrimoni nacional) i el decil superior posseeix una clara majoria.”

“El desenvolupament d’una classe mitjana patrimonial és la principal transformació al segle XX. Pot ser producte d’una societat de rendistes o d’una meritocràtica (si la jerarquia de les rendes estigués dominada per les rendes del treball més altes). Cap procés estructural de reducció de les desigualtats sembla haver funcionat a llarg termini. Al segle XX són les guerres i no pas la racionalitat el que ha fet taula rasa del passat. Durant les guerres mundials observem la compressió de les jerarquies salarials, però duran les postguerres observem la recuperació i l’augment de les desigualtats salarials.”

“La demanda de qualificacions depèn de la situació de les tecnologies disponibles. Pot ser bastant eficaç per a l’empresa assegurar-se que els salaris es mantenen relativament estables en el temps, aquesta és la gran revolució dels salaris mensuals que es va imposar al llarg del segle XX, a diferència del salari jornaler del segle XIX. I la competència imperfecta és la justificació més evident per establir un salari mínim. L’auge dels super-executius és un fenomen d’origen anglosaxó, que depèn del poder i la capacitat de negociació. La mà invisible no existeix i són un poderós mecanisme per a la divergència de la distribució de la riquesa, perquè no estan en funció del rendiment de les empreses.”

“La gran desigualtat dels patrimonis a Europa i al Japó s’explica pel baix creixement demogràfic, que condueix a una gran acumulació de capital. La globalització dificulta la distribució en el marc nacional, s’haurà de considerar en l’àmbit mundial. Avui hi ha una classe mitjana que posseeix un terç del patrimoni nacional. La igualtat de drets i oportunitats no és suficient per garantir la igualtat en la distribució de la riquesa. La desigualtat del capital comença a augmentar de nou a partir de 1970-1980. El flux successori representa cada any el 20% de la renda nacional. Cal incloure també les donacions, perquè representen prop de la meitat del flux successori. A partir d’un llindar el capital (quan supera el cobrir la despesa de viure confortablement) tendeix a reproduir-se sol i a acumular-se de manera exponencial. El centil superior té un paper central, doncs en totes les societats tradicionals aquest grup ha estat dominat pel capital heretat. Però per a les generacions nascudes el 1970 i següents, en el centil superior, les herències reporten tant com les feines.”

“La desconcentració de la propietat i una classe mitjana patrimonial impliquen que actualment hi ha menys grans herències que al segle XIX. La fi de l’herència no s’ha produït, sinó que el repartiment del capital heretat ha canviat. La massa global de les herències ha tornat al seu punt inicial, perquè hi ha moltes més herències mitjanes, que no són prou grans per viure de renda, més difícil de corregir políticament, perquè oposa amplis segments de la població. El sufragi universal ha posat fi al domini polític però no ha abolit les forces que poden conduir a una societat de rendistes.”

“Com els intermediaris financers permeten detectar inversions més bones, la gestió de carteres fa que els patrimonis grans tinguin un rendiment més alt, i és més fàcil arriscar-se i ser pacient quan es disposa de reserves importants. Només un impost progressiu sobre el capital almenys a Europa o als EUA podrà frustrar la creixent desigualtat. Els empresaris tendeixen a transformar-se en rendistes durant la vida mateix de l’individu. L’impost sobre el capital és un instrument més sistemàtic i pacífic per fer front a la qüestió. Tindria l’avantatge de la transparència en els patrimonis, condició per a una regulació eficaç del sistema bancari i els fluxos internacionals. Cal inventar noves eines per tornar a controlar un capitalisme financer que s’ha tornat boig.”

“La inflació és un impost sobre la riquesa ociosa, la que no està invertida. La manera més senzilla d’invertir és ser propietari del lloc on es viu. Per contra, ha començat l’amenaça de divergència en què els països rics serien adquirits pels seus propis multimilionaris. Els impostos ha permès al poder públic encarregar-se de funcions socials cada cop més importants: educació, salut, rendes de substitució i de transferència. La redistribució moderna consisteix a finançar serveis públics per a tothom.”

“És possible conciliar els avantatges de la descentralització amb els de la igualtat d’accés a la universitat, si s’aporta un finançament públic alt i incentius. Hi ha també el repte de l’envelliment, caldria establir un règim únic basat en comptes individuals, això permetria que tothom sabés amb antelació què pot esperar de la jubilació, podent organitzar millor els estalvis. En tots els canvis polítics importants hi ha hagut una revolució fiscal. L’impost progressiu és imprescindible per aconseguir que tothom es beneficii de la globalització (1% per damunt del milió d’euros de patrimoni), permetent obtenir coneixement sobre els patrimonis i les fortunes.. I al seu cantó, taxes d’imposició dissuasives permetrien posar fi a la pujada de les remuneracions altes (de més de 500.000 dòlars), sense perjudicar la productivitat. La transparència sobre els patrimonis permet projectar una reglamentació més justa i eficaç de les crisis bancàries. L’impost seria més com un dret de registre, permetria registrar els títols de propietat i tots els actius davant les autoritats financeres mundials, com una mena de cadastre financer del món. I obliga a concretar els acords internacionals sobre transmissions automàtiques d’informacions bancàries. Per obtenir resultats tangibles s’han d’imposar sancions automàtiques als bancs i als països que es neguin a aplicar aquestes obligacions de tots els establiments instal·lats en el seu territori. I per evitar la divergència caldria aplicar taxes superiors al 5% sobre els patrimonis més alts.”

“Per reduir el gran deute públic es pot combinar l’impost sobre el capital, la inflació i l’austeritat. La primera dificultat de la inflació és que és difícil de controlar. Els bancs centrals no creen riquesa, la redistribueixen. La rapidesa d’execució és la seva força principal, són els únics que poden garantir la posició dels altres bancs. Cal inventar noves formes de participació i governança.”

Afegeix un comentari