Miquel Roman

No pretenc fer de jutge, i no m’agraden els judicis paral·lels. Tampoc entraré a valorar si hi ha d’existir o no seguretat privada, ni parlaré de permisos d’armes … Per tant no em quedarà un article massa llarg. Però si que vull tractar el que pot o no pot fer un home amb una arma que té legalment i es autoritzar per a fer servir.

L’arma es pot fer servir en legitima defensa, pròpia o d’altres, i de manera proporcionada. És a dir si un mateix o una altra persona es atacada, posem amb un ganivet. En aquest cas, diguem, de o ?tu? o ?jo?, triar el ?jo?, es legítim i comunment acceptat. El desig de supervivència es un dels motius de que no ens haguem estingit com a especie.

Un no hauria de fer servir l’arma, més enllà d’eina d’intimidació,  i per tant posar en perill la vida d’una altra persona (es a dir provocar un mal irreparable), quan no perilla la seva vida o la d’altres. Per exemple, quan ens ataquen llançant boles de neu (tot i que llançades amb mala llet poden fer mal). Tampoc per impedir que l’atacant o assaltant pugui fugir.

Tot i això trobo que hi ha excepcions. En el cas de que la persona que es vol donar a la fuga suposes un enemic potencial evident, com seria el cas d’un terrorista, un assassí en serie, un assassí professional, es a dir, en el cas en que impedir que pugui escapar, suposi, de fet, posar en perill la vida pròpia o d’altres. En aquest cas, entenc que també es raonable fer servir l’arma per evitat la fugida.

Els paràmetres de prioritat haurien de ser: primer salvaguardar la vida i seguretat dels innocents, segon salvaguardar totes les vides, i tercer protegir la propietat. Sempre en aquest ordre. Tot i això tampoc seria realista no adonar-se que aquestes decisions sovint son d’apreciació subjectiva, s’han de prendre en escassos segons, i que els professionals de la seguretat, com tots els professionals, poden cometre errors. En els cas dels metges o de les persones armades, els seus errors poden tenir conseqüències impossibles de subsanar, com es la mort d’una persona.

La feina de la justícia es ara determinar com s’han produït els fets i dictaminar. Una feina difícil i complicada que no els envejo. Però les lleis s’han de aplicar igual als treballadors de casa bona que a els humils treballadors anònims. O no?