Miquel Roman

El Punt dilluns, 1 de setembre de 2008. Són fills d’afectats per la remodelació del polígon del Governador que no permeten l’enderroc dels vells edificis

ROSA DÍAZ. Barcelona. A la cantonada del carrer d’Almansa amb el carrer Góngora, al barri del Verdum de Barcelona, hi ha un tros d’edifici mig enderrocat, i mig tapiat, que contrasta amb tot el seu voltant de blocs de nova construcció. És l’últim que queda de les «cases de paper», testimoni i reducte d’un dels capítols més tristos del barraquisme vertical a Barcelona. I encara hi viu gent. Concretament tres famílies atrinxerades en pisos de vint metres que pateixen les conseqüències d’estar en un bloc amb altres pisos tapiats: brutícia, rates, escarabats. Però no volen deixar aquest lloc, que hauria de ser enderrocat. És la seva manera de protestar i pressionar perquè els donin, a ells també, un lloc on viure, com van fer amb altres fills d’afectats per la reforma dels habitatges del Governador.

La llarguíssima història dels habitatges del Governador, també tristament coneguts com les «cases de paper»,
no s’ha acabat, per molt que fa un any l’administració la va donar per
tancada, amb el lliurament dels 23 últims habitatges a afectats per la
remodelació de tot el barri, que va començar el 1993. Hi ha encara un
tros d’un d’aquells vells edificis construïts l’any 1952 per allotjar
els barraquistes de la Diagonal, edificis que l’any 1992 van provocar la vergonya col·lectiva d’una flamant Barcelona olímpica. Està situat a la cantonada dels carrers d’Almansa i Góngora,
envoltat d’un bon grapat d’edificis nous. I hi viu gent. Concretament
tres famílies que han decidit no abandonar aquestes cases perquè són
fills dels afectats per la remodelació del barri que, com que va durar
14 anys, han crescut i han format les seves pròpies famílies. I que ara
reclamen que, tal com es va pactar l’any 1993 amb els responsables del Departament de Benestar Social i de Política Territorial de la Generalitat, que en aquella època van dirigir Antoni Comas i Felip Puig (CiU),
ells també tenen dret a un habitatge digne i amb les subvencions i les
ajudes que s’han atorgat al llarg de tots aquests anys als afectats
directes i a alguns dels fills.

El pacte original, el que tots
els veïns recorden que els van dir i repetir, però del qual no
existeixen documents escrits, o almenys els veïns no els tenen, va ser
que els pisos sobrants de la remodelació del barri serien de manera
prioritària per als fills dels afectats. Van sobrar 35 pisos. Però no
van ser tots per als fills dels afectats, sinó que es van sortejar
entre veïns de tot el Verdum i, a més, en règim de lloguer.

Això va passar l’estiu de l’any passat. Indignades, aquestes tres famílies, que teòricament havien d’abandonar les últimes «cases de paper»,
no ho van fer. S’hi van quedar malgrat les incomoditats, la manca
d’espai i els problemes de salut que això els pot generar. Un any
després, aquestes tres famílies resisteixen a les «cases de paper» cada dia més convençudes que tenen raó.

«AMB ALTRA GENT HO HAN FET» Laura Domínguez és membre d’una d’aquestes famílies. Viu al número 46 del carrer Góngora.
Mare d’un nen, a aquesta jove de 22 anys i al seu marit els van
proposar que abandonessin el pis en el qual viuen, que té uns 20 m², i
que anessin a viure al pis dels pares d’ella. Els pares són afectats
directes per la remodelació del polígon i van obtenir el pis nou en la
darrera fase. Ni els pares de la jove, que van haver de suportar els 14
anys de procés de remodelació, ni Laura Domínguez estan d’acord amb aquesta situació. «Fa 31 anys que visc al Verdum,
i la meva filla ha viscut 22 anys en una d’aquestes casetes, hem vist
com han donat pisos nous a persones que només feia dos anys que vivien
aquí, això no és just», es queixa la mare. La filla, encara és més contundent: «Jo
no em penso moure d’on sóc fins que no m’ofereixin un pis en les
mateixes condicions que els han ofert als altres, no me’n refio.»

El
preu que han de pagar, però, és molt alt. El tros d’edifici que queda
té 18 pisos, dels quals només n’hi ha tres habitats. Els altres estan
tapiats. S’accedeix a les diferents plantes per unes escales exteriors
estretes i malmeses. Fa poc van deixar de tenir llum a l’escala, a
causa de l’enderroc d’una part del bloc. «Ens pressionen perquè marxem pel nostre compte», comenta Domínguez.
El seu marit ha aconseguit posar llum al passadís d’accés a l’habitatge
agafant el corrent elèctric de casa seva. Des d’aquest passadís es
veuen alguns celoberts interiors plens de brutícia. Les plantes baixes
tapiades fan que sigui difícil accedir-hi per netejar. «A vegades es veuen les rates campant», diu Domínguez assenyalant el lloc. «Hem presentat una denúncia davant de Salut Pública», comenta, «i hem anat a veure la Síndica de Barcelona», afegeix.

A
dins de casa seva tot està a mà: amb un sol pas es pot anar de la cuina
al bany i del bany al dormitori. No hi caben ni rentadores, ni armaris,
amb prou feines una taula. Però la manca d’espai no és tan problemàtica
com la brutícia i la insalubritat que els envolta fruit dels pisos
tapiats. «A les nits em desperto espantada perquè sento els
escarabats, m’aixeco i els aixafo amb el peu, però el dia que en trobi
un a sobre el meu fill m’agafarà alguna cosa», confessa. Aquesta és
només una de múltiples pors de viure en aquest indret. A la reixa del
passadís de la planta superior un cartell avisa que «no toquin res que aquí viu gent». Diuen els veïns que els han entrat alguna vegada a robar ferralla i material pensant-se que l’edifici està abandonat.

Aquesta
família i les altres dues, tot i les condicions en què viuen, se senten
en una situació de força, perquè continuen allà al lloc de la vergonya
i mantenen en peu una part de la història fosca del barraquisme
vertical a Barcelona. «Hi ha, al barri, unes quaranta famílies més que no tenen tanta sort», comenta un veí del barri, portaveu dels afectats per la remodelació, Leon Sánchez,
referint-se a altres fills d’afectats que també haurien volgut que els
lliuressin els pisos que van sobrar, com asseguren que es va
comprometre l’administració. Com que eren més interessants que la
quantitat de pisos que hi havia, haurien acceptat un sorteig. Però no
entre tots els veïns, com es va fer, sinó entre els fills dels afectats.

A JUDICI. El districte de Nou Barris
mira cap a un altre costat. De fet, fonts municipals asseguren que la
informació que tenen és que el procés de remodelació dels habitatges del Governador «està enllestit des de fa temps».
Aquestes mateixes fonts, que recorden que aquest procés no ha estat ni
és competència municipal, sinó que l’ha gestionat directament la Generalitat de Catalunya a través de l’empresa pública Reursa (Remodelacions Urbanes SA) i de l’Institut Català del Sòl (Incasol), manifesten que «alguna
cosa estranya deu haver passat perquè les famílies que vivien a les
antigues cases del Governador no estiguin encara reubicades».

Des de l’Incasol,
de moment només han pogut confirmar que hi ha una part d’un dels vells
edificis sense enderrocar i que saben que està habitat. Les fonts que
es van poder consultar divendres passat en aquest organisme només
coneixien el cas d’una de les persones, un veí, que efectivament és
fill d’afectats directes per la remodelació i que viu a l’edifici.
Aquestes mateixes fonts van comentar que en tot cas, aquesta situació
està denunciada i pendent d’una sentència judicial.

Els habitatges del Governador
– Es van construir entre el 1952 i el 1953 per allotjar els barraquistes que vivien a la Diagonal
– Era un polígon de 900 pisos
–
N’hi havia de tres tipus: de 19,58 m², de 20,28 m² que eren la gran
majoria, de 29,26 m², i entre 35 i 50 m², que només n’hi havia 8 en
total
– Es van construir amb caràcter provisional
– L’any 1963 es va obligar els veïns a comprar les cases a un preu de 25.000 pessetes

La remodelació
– Comença l’any 1993, amb l’expropiació de 22.600 m² de terreny als veïns
– S’han construït 633 habitatges nous en 15 promocions
– S’hi han invertit 63,2 milions d’euros