Miquel Roman

GOVERN • "La política d’aliances de Zapatero no afectarà l’estabilitat de l’executiu català" REPTE • "No em plantejo dimitir perquè cap enquesta preveu que perdem el grup a Madrid" FUTUR • "Estem oberts a parlar amb CiU si la federació està realment disposada a saltar la paret"

Joan Ridao afronta la precampanya de les eleccions generals amb el convenciment que ERC mantindrà el grup propi al Congrés.

Decisius per fer què? En aquesta legislatura els mites del
catalanisme majoritari, que pensava que contribuint a la governabilitat
de l’Estat Catalunya podria assolir un bon nivell d’autogovern, han
fracassat. Espanya no dóna més de si des del punt de vista de la
descentralització política. Però això no vol dir que no es pugui fer
res. Es poden aconseguir millores en inversions en infraestructures i
polítiques socials, un model de finançament més just i, a pesar de tot,
que Espanya culmini la transició democràtica.



Per tant, tornarien a pactar amb el senyor Zapatero… Si
depèn d’ERC, el PP no governarà mai i si hi ha alguna formació amb què
ERC manté alguna afinitat només pot ser el PSOE. Però aquests acords
només poden ser puntuals; difícilment hi pot haver una aliança estable,
com no hi ha estat en aquesta legislatura. Al final fins i tot CiU ha
votat tantes lleis com ERC. Si fem balanç, de 170 lleis n’hem votat al
voltant de 140. No han estat tan dolentes. N’hi ha que diuen que a
Madrid no se’ns hi ha perdut res. Doncs se’ns hi ha perdut tot,
començant pel nou model de finançament.



¿Serà una de les condicions d’ERC per pactar amb Zapatero? Si
en matèria d’inversions hi ha hagut un bon acord bilateral entre
governs, res no impedeix que ara també n’hi hagi un de bo. Però
prèviament hi ha d’haver un consens a Catalunya entre agents econòmics
i partits. No es pot reproduir la dinàmica de la negociació de
l’Estatut.



Això implica un acord al Parlament? L’instrument no fa la
cosa. Però hauríem de fixar un objectiu fonamental: quin percentatge de
reducció del dèficit estem disposats a assumir. A nosaltres ens
agradaria recuperar alguns dels plantejaments que es van posar damunt
la taula en les negociacions del 30 de setembre. Que en quinze anys
poguéssim arribar a resultats equivalents als models de concert
econòmic.

Montilla ja ha dit que tot això queda per després de les eleccions generals.
Sóc conscient que el clima electoral ho contamina tot i no facilita
res. Ara és el moment de fer propostes i que tothom digui a quins
objectius està disposat. Després del 9-M hi ha d’haver una ofensiva
sobre aquest tema a les Corts generals.



Hi ha la possibilitat que al govern de l’Estat amb qui hauran de
negociar hi hagi altres forces a més del PSOE. CiU, per exemple. Com
afectarà el govern català? Les aliances del PSOE no posaran en
qüestió l’estabilitat del govern de Catalunya. La primera derivada d’un
eventual acord PSOE-CiU és neutralitzar CiU i Artur Mas a l’oposició a
Catalunya. I si el PSOE no té prou majoria, farà el que ha fet la
segona part d’aquesta legislatura: practicar una política d’aliances de
geometria variable.



Zapatero no ha complert els seus compromisos amb Catalunya i hi ha una
certa sensació que ha pres el pèl a tots els partits catalans. Zapatero
és una persona poc de fiar. Només cal recordar que va prometre que
donaria suport a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya,
que a la tardor hi hauria una proposta de model de gestió de Renfe, que
al gener es faria efectiu el traspàs de Renfe… A més, des del punt de
vista polític té una personalitat més aviat líquida. Dit això, si rep a
les urnes la legitimitat per ser president, des de Catalunya tenim
l’obligació d’entendre’ns-hi.



¿La proposta de Carod de convocar un referèndum el 2014 dificulta una entesa amb el PSOE? Podem
tenir defectes, però Esquerra parla clar. No enganya. Zapatero va
arribar a acords amb nosaltres la passada legislatura sabent que som un
partit independentista.



Si es van manifestar amb CiU demanant millors
infraestructures, què impedeix que ara hi hagi a Madrid una certa
unitat del catalanisme? Per part nostra res. Una de les màximes
vocacions que ens mou a fer política en els pròxims quatre anys és
propugnar la unitat dels partits, començant per CiU, que és
indispensable per arribar a un acord en finançament. A l’Estat és una
de les dues forces que representa millor el catalanisme polític. Els
electors conservadors tenen CiU; els progressistes, ERC. El PSC no
aspira a tenir grup propi i ICV està diluïda dins d’IU. Amb el fracàs
de la reunió bilateral, queda més clar que mai que votar el PSC reforça
el PSOE i el maltractament al país.



Si ara hi hagués un govern CiU-ERC a Catalunya, segur que podrien condicionar l’elecció del president de l’executiu espanyol. Tenim
un acord per a aquesta legislatura i som gent seriosa que compleix els
seus compromisos. La perspectiva de superar el marc institucional, a
pesar de les fugides endavant de Mas, no ha canviat. Estem disposats a
parlar amb CiU en el futur si realment la federació està disposada a
saltar la paret. Però avui ens sentim còmodes amb els nostres socis.

¿Es poden sentir còmodes amb un partit que diu coses com ara que
s’ha d’arrencar la crosta nacionalista dels mitjans públics catalans? No
és una situació còmoda. Però hem pogut arrossegar el PSC cap a
posicions impensables fa un temps. Es veu quan Montilla recomana
utilitzar productes etiquetats en català o quan diu que se sent
orgullós de governar amb independentistes. ERC se sent confortada per
haver guanyat la batalla ideològica.



El PSC ja els va fer fora del govern una vegada. ¿Té la seguretat que no tornarà a passar? Les
vicissituds del govern anterior van tenir com a comú denominador el
debat de l’Estatut. Ara no hi ha hagut diferències profundes que puguin
fer pensar que la legislatura no s’acabi feliçment.

Tornem al 9 de març i posem-nos en el millor dels escenaris per a
vostè. Treu un gran resultat. ¿Li agradaria formar part del govern
espanyol? No em fa una especial il•lusió ser ministre ni hem
vingut al món per governar Espanya. Ara: volem condicionar aquest
executiu perquè volem ser el correctiu del PSOE. Això també vol dir que
el PSOE no s’arronsi davant del PP, que ha acabat imposant les seves
tesis en l’Estatut, el debat basc, etc.



Situem-nos ara en el pitjor dels escenaris per a vostès i imaginem que perden el grup propi. Dimitiria? No
preveig aquest escenari perquè cap enquesta diu que perdem el grup. A
més, les enquestes amb ERC no l’han encertat mai. Cap enquesta ens
donava el 2004 vuit diputats. No estic espantat, sinó esperançat per
superar l’escenari que preveuen les enquestes.



Tot apunta que un dels principals conflictes amb l’Estat serà la
sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Quin és el seu
pla B? Una de les constants que pesen sobre l’ànim dels
catalans és la desorientació. A curt termini hi ha una eventual
sentència que avui no té una resposta unànime dels partits. Hi ha
d’haver una resposta contundent i unitària a l’Estat, però no ens hem
d’obsessionar. No descarto res, però tornar a plantejar un referèndum
sobre l’Estatut és un autèntic brindis al sol.



A partir del 9-M es precipitarà la cursa dels lideratges a ERC
de cara al pròxim congrés. ¿És dels que creu que hi haurà una batalla
campal? Hi haurà d’haver renovació i canvis a tots els nivells.
També haurem de decidir coses importants de cara al futur de la
política catalana, però ara no tinc el congrés al cap.