Miquel Roman

-El veto als pressupostos de l’Estat en el Senat resumeix la legislatura espanyola?
-«Els dos primers anys vam donar suport als pressupostos perquè hi ha hagut un bienni progressista i un bienni negre. En els primers dos anys, el PSOE va jugar a la reforma de l’Estatut, defensava el català a Europa, no feia invasió competencial. És quan CiU estava més a fora de les decisions. I acaba quan ERC queda enrere i IU, en una situació complicada, i tornen a aparèixer amb força el PNB i CiU. El bienni negre és el replegament. Quan Mas pacta i es trenca l’Estatut, comença una altra etapa. I la cirereta apoteòsica del bienni negre és l’aparició de José Bono.»

-Quan proposa un pacte previ al Parlament sobre el finançament és perquè tem que l’acabin pactant Castells i Mas?
-«No. Això no és una llei qualsevol. Quan vam fer l’Estatut el vam fer bàsicament per això, perquè és el pilar fonamental que sustenta l’autogovern. Per tant, s’ha de partir amb la màxima força des de Catalunya, i el conseller Castells, que serà el màxim representant del govern, hi ha d’anar amb tota la força al darrere. Aquest és un missatge en clau de govern, però també és un missatge per a CiU, que espero que estigui a l’altura de les circumstàncies i no torni a especular com va fer amb l’Estatut, quan va anar apujant el llistó i al final es va vendre el que s’havia aconseguit en una reunió d’unes quantes hores a la Moncloa un dia fred de gener. La responsabilitat és el que farà recuperar una certa trempera política al país. No podem tornar a jugar tàcticament tots els partits en un tema tan seriós. Tots hem de tenir molt clar que ens cal un finançament que vagi acabant progressivament amb el dèficit fiscal i que aquí ens ho juguem tot. Estem disposats a estar cohesionats amb una proposta que impliqui el govern, el Parlament i els sectors econòmics. Hi ha un canvi de paradigma a Catalunya des del final del procés estatutari: entendre que Catalunya està sola, no hi haurà aliats, i necessita bastir una força cívica i política, suficientment tranquil.la, però forta, per canviar aquesta tendència.»

-Vostè ha parlat de concert cooperatiu, que segurament no hi cap, en l’Estatut.
-«Sempre hem defensat que el millor que podria tenir Catalunya és la independència, però, en el punt intermedi, el concert. Amb compromisos amb l’Estat, però recaptant tots els impostos. El model del 30 de setembre no era el concert, però tenia aspectes interessants. La retallada ens ha deixat gairebé on som, amb algunes millores. Per tant, hem de tornar a introduir el concepte que per arribar a tenir el concert econòmic hem de guanyar en aspectes de bilateralitat. El dèficit fiscal a Catalunya ha anat augmentant i, en xifres del 2005, són 18.595 milions d’euros. En deu anys la solidaritat de Catalunya amb la resta de l’Estat s’ha multiplicat per dos. I va en augment. Cal anar-ho reduint i és un problema de capacitat de negociació. I tenir els recursos dóna més capacitat de negociació. I crec que tenim un escenari per no defugir-lo. La posició del PSC no és la mateixa que fa quatre anys, és molt més valenta, com hem vist en la negociació de Castells en la disposició addicional tercera. CiU també ha de fer la seva anàlisi, i l’està fent, de com va gestionar aquell procés. Seria molt bo per al país posar fi al problema que ens va debilitar en l’Estatut: el tacticisme dels partits.»

-Per tant, què farà ERC a Madrid en la legislatura vinent?
-«Hi hem de ser perquè, en aspectes com ara el finançament, ERC també tindrem un paper en el Congrés, com el vam tenir amb la reducció del dèficit sanitari. O com quan vam ser capaços de bastir dues propostes com el fons d’immigració i el de dependència. Sempre dic que en unes eleccions espanyoles, els catalans poden plantejar dos tipus de vot: el conservador, del centre cap a la dreta, és CiU, i el progressista, del centre cap a l’esquerra, és ERC. Només hi ha aquestes dues opcions, perquè els 21 diputats del PSC no tenen marge de maniobra. I ho hem vist aquesta legislatura. No hem de fer un discurs pedagògic. A això que va inventar Mas l’altre dia, fa temps que hi hem renunciat. La pedagogia ha de ser per als ciutadans de Catalunya, tots. Per als que viuen Catalunya des d’un punt de vista de plenitud nacional i per als que, a vegades, hi són més llunyans.»

-Depèn de quina sigui la sentència del TC, també és un torpede per a la negociació del finançament?
-«El problema del Constitucional no serà pel finançament, sinó per un tema fonamental com la llengua. Intentaran evitar que el català tingui el mateix rang que el castellà, que és un dels aspectes que he reconegut que són un avenç. Però, evidentment, si el Constitucional ho tomba, tornem a començar, es trenca la baralla, podem demanar el finançament que volem. Hem d’empènyer perquè es faci una lectura a l’alça del finançament que hi ha en l’Estatut, però si el TC s’ho carrega, el model de finançament queda obert. I si l’Estatut el vam fer per al finançament hem d’anar de cara a barraca i posar sobre la taula que Catalunya vagi a votar per demanar el concert econòmic. Nosaltres recaptem, nosaltres decidim.»

-Perquè Elisenda Paluzié no ha anat de número dos a Madrid?
-«Tinc tota la confiança del món en Tardà, Ridao, Cerdà i Oliva. Aquest no és el problema. Però sempre dic que ERC ha de fer un procés d’obertura i ser capaç d’aglutinar tot el sobiranisme d’esquerra. El partit és molt important, sóc un home de partit i defensaré el partit sempre, però tenim una obligació estratègica de saber articular tot allò que va fora. I no necessàriament vol dir posar-los a les llistes, sinó saber articular estructures. És el futur. Cada cop més, la política serà horitzontal, i necessitem mecanismes de diàleg, interlocució i influència. I estic convençut que Paluzié, amb qui col.laboro i que és un puntal en temes de finançament, continuarà col.laborant. Ens hem d’obrir, enviar el missatge a la gent que es va manifestar l’1-D que el que diu és el que sempre ha dit ERC, encara que no hagin fet d’ERC la seva bandera. Encara més: amb els que érem en la manifestació no n’hi ha prou. Hi ha tota una altra Catalunya que no es va manifestar i segurament era la més afectada per Rodalies. I a aquesta Catalunya també hi hem de saber arribar. Des de Madrid sí que hem fet pedagogia en uns sectors de població a Catalunya que a vegades veuen amb certa distància la nostra reivindicació nacional. Ho he comprovat quan he estat en municipis o barris on segurament ERC té percentatges baixos i l’independentisme té poca acceptació. Han vist que defensar postulats progressistes nítidament catalanistes era una cosa propera, perquè defensem els seus interessos. I aquesta és la gran funció d’ERC els anys vinents.»

-En els espots d’ERC de cara a les espanyoles hi surt un testimoni que demana la independència en castellà. Hi ha molta gent com en Juan, doncs?
-«Un 50% de la població catalana no mira mai TV3. I la nostra feina a Madrid ha servit molt a aquesta gent, perquè ha vist que no anàvem contra l’esquerra espanyola ni contra Espanya, sinó que reivindicàvem a favor de l’esquerra catalana i de Catalunya. Per tant, estem expressant la Catalunya real, que pot ser independentista. Hi ha hagut qui ha volgut contraposar la Catalunya real a la Catalunya lliure. I no, la Catalunya real i la Catalunya lliure cada cop van més juntes. Espanya va en contra de la Catalunya real. Al contrari, el pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya s’ha anat tornant complexa i anirà en augment. I la gran aportació d’ERC, i que estem fent des del govern, és sobiranitzar la política a Catalunya. El nerviosisme del PSC, quan Joan Ferran diu això de la crosta, respon a la debilitat política i ideològica del PSC, que s’havia fet un esquema que era que Pujol havia creat un tinglado irreal. Recordem Obiols. La impotència és veure que la Catalunya real no és com es pensava el PSC, és més complexa. I la Catalunya real té molt de nacional. I aquesta és la impotència que reflecteix Joan Ferran, perquè crec que han vist que també han de fer un pas i no es poden quedar només amb 21 diputats del grupo socialista a Madrid, i alguns dirigents ho estan començant a verbalitzar. La Catalunya real cada vegada més s’acosta a la Catalunya nacional. Fins i tot aquesta Catalunya real complexa comença a entendre que els governs espanyols van contra nosaltres, els ministeris tenen una actitud reactiva cap a Catalunya. I quan el president de la Generalitat parla de desafecció també està parlant d’això.»

-I Mas se n’adona i per això fa el pas?
-«Fa un pas temorós, molt prudent, perquè també se n’ha adonat. ERC, amb totes les contradiccions, ha aconseguit portar l’agenda i el terreny de joc a l’àmbit del sobiranisme. Per això la sociovergència a vegades fa un atac brutal a Esquerra. I això ens crea certa una sensació de neguit, d’impaciència, però estem canviant el terreny de joc. Ara la Catalunya real també és conscient que cal canviar les regles de joc amb l’Estat i això ha descol•locat el PSC i ICV. Mas ho ha vist i ha canviat el pas. I és important. Ho vaig dir l’endemà de la conferència, que era un pas cap a nosaltres, i no li resto importància.»

-I els deixa menys marge per pactar amb el PSC el 2010?
-«Jo he vist el got mig ple, però pot tenir un efecte zero depenent del que faci Duran a Madrid. La Casa Gran més Duran, de moment, és igual a zero. Per això entenc que a CDC hi hagi gent que demani desfederar-se. Perquè això comença a restar. Pujol encarnava les dues postures, però ara hi ha efectes contradictoris. Amb quina CiU hauríem de pactar el 2010? Amb la de Duran o la de Mas? Perquè no és la mateixa. Sota la bandera de sentit comú de Duran s’hi amaga una altra cosa: pactar amb el PP o amb el PSOE a canvi de tornar al poder al preu que sigui. La quietud, la calma i el no fer res ens fa anar enrere. I el país necessita albirar horitzons, objectius i avançar conjuntament.»

-Com afronta la rivalitat que tindrà per ser escollit secretari general, perquè Esquerra Independentista ha dit que es presentarà?
-«Jo crec que n’hi haurà més d’un, però ni m’ho he plantejat. La meva funció és fer una bona campanya per a les espanyoles, treballar en el govern en tota la feina encomanada, i l’endemà ens hi haurem de posar i parlar entre tots. Hem de fer un esforç de cohesió, i no ho dic per retòrica. La gent no entendria que se’ns demani cohesió als de fora i ens acabéssim dividint internament.»

-Encara confia que la llei electoral es pugui fer aquesta legislatura?
-«Els grups són prudents i no es pot entrar en debats si no se sap com poden acabar, però crec sincerament que hi ha la voluntat en tots de fer-la, perquè som l’última nació de l’Estat sense una llei pròpia, perquè hi ha el convenciment que hem de buscar nous mecanismes de participació i fer la política més oberta. I també hi ha una realitat territorial que tard o d’hora haurà d’implicar noves demarcacions. Però el punt crític és l’equilibri entre la proporcionalitat i la ponderació territorial. No es pot anar al model d’una persona, un vot, perquè Catalunya està concentrada a l’àrea de Barcelona, i el Pirineu i l’Ebre no hi tindrien cap paper. Però tampoc no hi pot haver una descompensació que faci que el vot d’un determinat ciutadà valgui molt menys que el d’un altre.»

-CiU vol que vagi lligat a la nova organització territorial.
-«Des del departament n’estem preparant les bases i espero portar-les al govern al principi del 2008. Després, un cop aprovades, tornarien al departament per fer la llei articulada. I durant el 2008 l’objectiu és portar-la al govern i al Parlament. Malgrat que no calen dues terceres parts, necessitem un consens ampli, perquè és una llei que no es pot canviar cada quatre anys. I caldrà una transició perquè no és cap broma passar de quatre diputacions a set o vuit vegueries, encara que hi ha qui pensa que amb cinc n’hi hauria prou: les quatre més l’Ebre. Hem de ser capaços d’articular amb més proximitat el territori. Tenim molta afició a pintar mapes, però el que hem de fer és preguntar-nos per què necessitem les vegueries. Les vegueries han de tenir una funció local, per això en diem llei de governs locals –municipis, comarques, vegueries i àrees metropolitanes–, però també altres funcions, perquè les decisions estiguin més a prop del territori. I això implica un finançament.»

-En la visió del país discrepen amb el PSC.
-«Dins els mateixos partits hi ha diferències. L’alcalde de Vilafranca ha vingut a aquest departament a demanar la vegueria del Penedès, i és del PSC. I requerirà molt consens amb el PSC de manera especial perquè la retallada de l’Estatut implica que haurà de passar per Madrid. Amb majoria nacionalista no s’aprovaria.»

-I CiU farà guerra amb la comarca.
-«Sí, però alguns dirigents comarcals de CiU ens donen la raó que cal variar el model dels consells comarcals. Hi han de guanyar pes els alcaldes perquè són els que decideixen. No es pot convertir el consell comarcal en una mena de Parlament, ha de tenir més funcions executives. Ha de resoldre problemes de municipis petits. Alguns ja ho fan i ho fan molt bé. I vull dir que s’ha estat molt injust amb els alcaldes de pobles petits i mitjans. Sempre s’ha discutit els grans sous de diputacions i grans ajuntaments, i ningú no parla de l’alcalde d’un municipi petit que hi dedica hores; alguns han arruïnat la seva pròpia empresa i han dedicat els millors anys de la seva vida a l’ajuntament. I els cal una compensació perquè la puguin compartir amb la seva feina habitual. I la futura organització territorial de Catalunya s’ha de fer sense augmentar la planta de recursos humans. Els efectius que tenim ara entre diputacions i consells comarcals són més que suficients per dotar les vegueries. És al contrari, han de ser una oportunitat per simplificar i compactar.»

TIAN RIBA ANNA SERRANO